La presència d’Internet a les nostres vides fa que diversos àmbits de la societat vagin canviant, no tant adaptant-se a la xarxa, sinó beneficiant-se’n. En tot cas, són els mètodes per obtenir aquests beneficis els que s’adapten a les característiques de la xarxa. Com comprem, com consultem informació, com escoltem música… a poc a poc, anem trobant opcions que milloren l’eficiència dels processos. I en la política? No tinc respostes, però si arguments per creure que no és tant fàcil.

Internet i les eleccions: el DNI electrònic

El cert és que no sabria en quin tipus d’estudi basar-me per treure’n conclusions. Però no és difícil adonar-se que, ara que tots hauríem de tenir DNI electrònic, el seu ús és molt inferior al que se n’esperava inicialment. O al que ens hagués agradat: potser se n’esperava fins i tot menys.

Això fa que el vot electrònic sembli una utopia, tot i que des de Barcelona hi hagi una de les empreses rellevants en l’àmbit de les eleccions en línia. Tenim, en general, ordinadors amb una seguretat molt limitada -alguns, amb Windows XP, ben aviat quedaran obsolets, quan Microsoft deixi d’actualitzar-lo en uns mesos-. Fins i tot es parla ja de l’era “post-pc”, amb aparells com les tablets, per les que no hi ha aparells populars per inserir-hi certificats digitals com el d’un DNI electrònic.

En canvi, tenim una abstenció alta, en general. Com a tot arreu, ho sé. Però potser no haver d’anar al col·legi electoral ajudaria a sumar alguns vots més. O potser no. Els qui s’esforcessin per fer funcionar un DNI electrònic en un ordinador -que no sempre és senzill- serien els que, en cas de no tenir-lo, anirien a votar igualment. Hauria de ser un procés que requerís menys esforç i fos senzill. I no sembla que sigui el camí que es vol prendre.

Internet i la presa de decisions

Més enllà de fer servir el DNI electrònic un cop cada quatre anys, una implementació correcta d’un sistema d’identificació personal serviria, i molt, per poder fer referèndums o consultes de caire molt més concret. Jo segueixo pensant en l’exemple típic -que he sentit de molts companys de professió- de votar si en què es volen gastar els pressupostos d’un barri podent votar-ho per la xarxa. Fins i tot amb fòrums on debatre-ho.

En un context així, ben organitzat, hi hauria tant els arguments a favor i en contra de les decisions com l’opció de poder dir-hi la nostra com a ciutadans.

Internet, votacions i inconvenients

Malgrat tot, la meva utopia de poder votar per qualsevol decisió sembla esvair-se quan parlo amb gent a qui li interessa ben poc el què passi més enllà del seu dia a dia. I quan veig com els trolls intenten carregar-se debats o votacions quan són anònimes, que es queden sense participació quan han d’anar signades. Tenim por de mullar-nos.

Això no fa més que donar arguments als qui defensen una política amb responsabilitat per uns quants, que decideixen cada cert temps. Potser soc jo el que s’equivoca quan pensa que no s’ha de fer recaure un número tant alt de decisions a un equip reduït de persones -respecte al total de la població-. Potser el cert és que aquestes persones, degudament preparades, poden fer més i millor que tots nosaltres. Encara que no sempre acabi sent així.

Ens han d’acabar manant les màquines?

És més, si pensem que un grup d’especialistes són els més adequats per prendre les decisions de tothom, llavors potser tant faria de qui es tractés. Potser serien unes màquines qui, en un futur, prendrien les decisions per nosaltres després d’estudiar un munt de dades que podrien processar en un temps rècord per donar la resposta més adequada, basant-se, això si, en uns criteris donats prèviament pels qui hi entenen.

Però és que els qui hi entenen tampoc es posen sempre d’acord. Podríem, doncs, imaginar un món on amb un seguit de criteris de vegades contradictoris, una CPU i un munt de RAM prenguessin les decisions? Seria millor o pitjor que el que tenim ara?

Sempre acabarà decidint una ment humana

Malgrat tot, no ens hem d’espantar. Encara que sigui una màquina qui ho esculli, com ja deia, són les persones qui han d’establir criteris. I per això, una màquina no ha de pensar per ella mateixa, sinó executar sentències, comparar dades i seguir camins fins arribar a les respostes correctes en funció dels paràmetres que se li indiquin.

I tornem al punt de sempre. Com es decideix qui estableix els criteris? S’han de basar en la justícia i en la sostenibilitat, però sovint ens trobem que ambdues opcions prenen camins oposats.

La política pot canviar. La política no té clar si vol canviar.

La política, els polítics, poden canviar, i evolucionar. Fer-se més propers, fins i tot en les decisions. Però la importància de la diplomàcia, per exemple, fan difícil una relació M2M (màquina a màquina) en molts àmbits. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest sentit no sembla que ens hagin de governar les màquines: sé que els robots fan por i que no sempre ens refiarem del què digui un ordinador malgrat que sigui una persona qui li hagi manat fer-ho així. Però potser s’hauria d’aprofitar Internet com el banc de transparència que pot arribar a ser.

I en aquest sentit encara hi ha, també, massa excuses.

I a mi, personalment, m’agradaria decidir més. Però no tothom ha d’estar implicat sempre en tot. Així que segueixo pensant en la meva utopia d’infància sense trobar-li una solució. Potser és que penso massa i hauria de treballar més.

Advertisements