Ho admeto: podríeu qualificar-me de “maniàtic” i no em molestaria gens. Els qui em coneixeu, sabeu de què parlo: em molesta molt veure textos mal escrits, especialment en català, però també en altres llengües. No parlo tant d’errors tipogràfics, o d’alguna falta d’ortografia que es pugui escapar, com de frases mal construïdes, idees que no s’acaben entenent.


Tot i això, hauríem de diferenciar bé l’àmbit: jo mateix, a Twitter o WhatsApp, i en general sempre que escric des del mòbil, tinc problemes amb la mida del teclat, l’autocorrector i, de tant en tant, perquè no sé del cert com s’escriu una paraula i no tinc temps per buscar-ho. Però en canvi, quan llegeixo articles de mitjans de comunicació, blogs o altres webs amb informació, n’espero una “qualitat” diferent.

I és que ja no es tracta dels accents, de formes castellanes traduïdes incorrectament o d’un ús inconsistent dels pronoms, malgrat que això també hi tingui a veure, sinó de construccions il·legibles, “buidades” del cap tal com surten, sense puntuació, ni criteri per ubicar frases subordinades. No soc filòleg i per tant també tinc molt marge de millora, però sempre intento que, com a mínim, el què dic sigui intel·ligible.

I és que no és només una mania: és una qüestió d’imatge. I ho intento explicar en tots els cursos on participo: hi ha una bona llista d’errors que un professional -sigui del què sigui- no hauria de cometre. Si en castellà sovint trobem la gent que per dir “a veure” deixa anar un “haber”, en català es solen veure problemes més subtils a simple vista, dels que detectes quan has arribat al següent punt i seguit. Quan apartes el cap de la pantalla i t’adones que no saps què estaves llegint, on havia començat la frase, ni el motiu pel que ets incapaç de llegir-la sense ofegar-te perquè no has trobat ni una coma.

I jo soc el primer que, amb tantes comes, solc esborrar sovint tot un paràgraf que crec que és “infumable” perquè algú el llegeixi, encara que a mi em sembli una idea sublim. No creem continguts per nosaltres, sinó perquè altres els llegeixin. I si bé costa molt rellegir un text propi que coneixem perquè l’hem pensat nosaltres, és bo, de tant en tant, tornar-lo a repassar unes hores o dies després, o quan no recordem exactament què hi vam posar, per adonar-nos que, en més o menys mesura, a tots ens pot passar.

Però com a mínim n’hem de ser conscients i intentar limitar-ho tant com puguem. Perquè de poc servirà ser un dels idiomes amb més presència a la xarxa si el llegat que hi deixem és il·legible. Sort que, per ara, projectes importants com la Viquipèdia, o molts mitjans de comunicació i alguns blogs especialitzats encara hi segueixen parant atenció. Perquè la comunicació és important, i quan és escrita, és l’equivalent a la imatge que podríem donar en persona. I ningú vol semblar aquella figura de cabells llargs i bruts, sense afeitar i amb la samarreta suada enmig d’un mar d’esmòquings.

Advertisements