Des de fa temps, quan em demanen de què treballo o què soc, la meva resposta ha anat evolucionant. Darrerament, em descric en tres punts: programo, explico i ensenyo. Està tot força explicat a l’apartat Qui soc d’aquest blog. Des d’un primer moment, en què sempre deia “programador”, passant pel “director tècnic”, he evitat posar per davant altres tasques, i he intentat buscar-ne una de sola, però al temps en què estem, això és cada cop més difícil.

Sempre dic que soc programador. De fet, continua sent el què més m’interessa. Però aviat farà 10 anys que també escric articles per Nació Digital. De tot tipus: vaig començar amb temes tecnològics quan va néixer Nació Digital i era un “diari d’internet i noves tecnologies”. Vaig seguir al Canal Digital quan va passar a englobar temes generalistes, i vaig estar també mantenint durant força temps l’edició de Girona, Gironainfo.cat. I de tant en tant, he escrit en aquest blog o en algun altre. A més, darrerament també em dedico a fer classes, centrades també en l’àmbit tecnològic i en la seva relació amb el legal, difusió o comunicació, a més de la programació.

De tot això, l’únic tret en comú que hi sé veure és la investigació: per programar, per escriure o per ensenyar, he de saber. I per saber, molt sovint, he d’acabar investigant: més enllà del què sé, m’han ensenyat i he après, cal saber trobar dades concretes, veure l’evolució i analitzar-la. I fer proves, l’assaig i error és el pa de cada dia, en àmbits amb tantes novetats.

I és que tant el periodisme com l’ensenyament parteixen de la base que hi ha uns professionals del periodisme i de l’ensenyament, però en ambdós casos, l’especialització és la clau. Per això encara tinc els meus dubtes: no soc en el sentit estricte del terme un periodista tecnològic, perquè no he estudiat periodisme. Però llavors què soc, un “parlador de tecnologia”? Sovint és difícil saber on som, malgrat que la línia que ho separa pugui ser prou clara.

Però de tot això, m’agrada el fet que he de buscar. I internet és precisament per això. Centenars, milers o milions de recursos per veure, verificar i valorar la informació. Dades, opinions i moltíssima recerca. Sovint això és el què fa difícil “fer servir internet”: hi ha una quantitat tant gran de fonts que de vegades, cal deixar de banda el què busquem per saber si la font és fiable primer, per després retornar a la nostra recerca prèvia sabent si aquelles dades són fiables. I això requereix temps: és la tasca dels curadors de continguts, també.

I és que a hores d’ara, de coneixement nou se’n pot generar, però en tenim tant per aprendre i és tant difícil, a aquestes alçades, automatitzar-ne per totes les llengües un sistema de puntuació de confiabilitat, que depèn sempre de nosaltres.

Que, al final, som lectors crítics. Però si em demaneu a què em dedico i un responc això, que soc un lector crític, segurament serà encara més confús. Mentrestant, però, jo seguiré adonant-me, cada cop que faci una o altra tasca, que totes elles, les d’explicar, ensenyar o desenvolupar, s’acaben retroalimentant entre elles, siguin amb experiència, noves dades o punts de vista diferents. Que, al cap i a la fi, és el què busquem: aprendre.

Advertisements