Etiquetes

, , , , ,

Encara recordo quan vam començar a preparar, ja fa 10 anys, el què seria la base de Nació Digital, i que entre 2005 i 2006 engegaria com a diari català d’internet i noves tecnologies. En el fons, no deixava de ser un camp de pràctiques inicial -amb notícies que preparava jo mateix, mentre en Miquel Macià em corregia i m’explicava pacientment tot el què desconeixia de l’ofici de periodista- per renovar el seu projecte Osona.com, que des de feia 10 anys més (1996) s’actualitzava diàriament… amb Dreamweaver.

Evidentment, parlem de molt temps enrere, i per un periodista, utilitzar un editor així era una de les poques sortides relativament senzilles. Gairebé 10 anys després, però, amb l’auge del PHP i l’ASP, i amb cada cop més informació i eines per utilitzar, era lògic pensar en una renovació, i en traslladar tota aquesta informació d’arxius HTML a una base de dades organitzada i que permetés que hi hagués algú més treballant sense necessitat d’instal·lar editors i barallar-se amb FTPs a l’ordinador.

Amb la creació de Nació Digital van engegar-se també projectes paral·lels: diaris digitals basats en la mateixa eina per alguna altra comarca (el Vallès Oriental o el Ripollès, per exemple), pàgines concretes de seguiments, i fins i tot algun diari digital temàtic. I la mateixa evolució va convertir l’eina d’edició en un espai centralitzat: els diaris van deixar de ser webs independents per convertir-se en models de visualització d’unes dades en comú que es podien compartir.

Així ha estat fins ara, i espero que ho sigui durant més temps. El número de diaris ha anat variant, creixent més en edicions territorials i amb la tria d’edicions temàtiques que ha anat fent el temps i l’audiència. L’àrea de redacció està constantment plena, la base de dades creix cada hora i, malgrat els esforços en optimitzar les mides dels arxius, hem de comptar que el servidor té un històric de 18 anys de publicacions diàries.

I aquí és on volia anar a parar (amb una introducció una mica massa llarga, potser?): el què abans era un camp de proves ideal, fa temps que ho ha deixat de ser. I això és bo: el Nació Digital de 2008 donava l’oportunitat de fer experiments i tenir un feedback relativament ràpid. Experiments d’HTML o amb el servidor d’allotjament. Proves que no havia pogut fer en altres webs en català de comerços i projectes més petits perquè bàsicament, no hi havia prou audiència.

La bona feina de molta gent durant tot aquest temps, però, ha fet que Nació Digital hagi crescut, i molt: ja s’ha anat veient, i es veurà, a les dades que certifica i publica OJD cada mes. I això l’ha convertit, a nivell tècnic, en un espai on és molt més perillós fer-hi proves i on s’hi sol haver d’aplicar el “If it ain’t broke, don’t fix it”.

No només això: la dependència d’altres plataformes ha crescut amb el temps. Les plataformes publicitàries o el propi sistema de medició i les recomanacions perquè tothom computi més o menys igual fan que, en general, tecnològicament parlant s’hagi de ser molt conservador si no es volen tenir sorpreses.

A més, amb xifres d’usuaris que, fins al febrer, han arribat al milió i mig d’únics -que s’ha tornat a superar aquest mes de març-, i amb una quantitat de periodistes que utilitzen l’eina que pot vorejar les 30 persones simultànies a l’àrea de gestió, introduir novetats és un procés que requereix una planificació més important: no tothom treballa de la mateixa manera i, malgrat l’intent d’unificar processos, també he descobert i après molt de veure com els periodistes amb qui no havia parlat ni explicat res des del punt de vista de la programació feien servir les eines que havia programat jo mateix.

Tot té avantatges i inconvenients. Darrerament, per exemple, estem aprenent molt més sobre infraestructura, que és el principal escull, sobretot a nivell econòmic: crec fermament que no s’ha de disparar la despesa per la plataforma, però des de fa uns mesos, cada xifra marca un nou màxim. Nació Digital no és el web en PHP que vaig programar el 2005: ha anat molt més enllà i m’ha permès practicar en molts àmbits diferents.

I què n’he après, en resum?

– A programar millor. A optimitzar el codi i el rendiment, amb una bona base de proves.
– A pensar en el futur. En quant a programació i planificació de dades, pensant ja en funcionalitats més enllà de les novetats.
– A ser molt més curós. No és el mateix fer canvis en un web que pot tenir 40 visites diàries que en un que, segur, en té 40 de simultànies sigui l’hora que sigui (quan no arriben a 4.000, clar).
– A valorar el codi antic. Abans solia queixar-me tant del meu codi com del què programava altra gent. No m’adonava que el què veia -fins i tot allò meu- era fruit d’una planificació concreta en un moment determinat. Quan canvia el moment, enlloc de queixar-nos, hem de visualitzar què tenim ara, on volem arribar i posar-nos a treballar.
– A parar i respirar. Veure un registre de servidor marcant centenars de línies d’error per segon -i saber que són usuaris que veuen aquests errors- pot ser estressant. La solució sol ser respirar fons, posar una pàgina que capturi l’error i posar-se a treballar amb calma: es resol més ràpid així que esbufegant davant del teclat sense saber què fer.
– A aprendre. He après a aprendre, sí. Deu anys després soc més humil, m’agrada molt més rebre consells i reviso molt més el què faig buscant com pot millorar. I a mesura que sembla que hi ha menys marge de millora, cal aprendre per buscar nous reptes.

En definitiva, el temps i les experiències ens ensenyen i ens fan créixer. I crec que és important saber mirar enrere i veure què n’hem tret d’allò que hem fet. Perquè sempre n’haurem après alguna cosa.

Anuncis