El dret a l’oblit digital s’ha convertit en una mena de “trending topic” als mitjans pel cas d’un home espanyol que pot aconseguir que es retirin un resultat de cerca pel seu nom que parla d’un deute pagat fa anys a La Vanguardia. Al digitalitzar l’hemeroteca, aquesta informació és a Internet i, per tant, a Google.

Però les implicacions de la resposta europea seran llargues i costoses per Google, quan no és qui ha publicat els continguts. I a La Vanguardia no l’obliga a retirar-ho ni a prendre mesures perquè no aparegui als cercadors. Tot plegat, un munt de decisions que mostren com d’inútil és legislar quan es desconeix l’entorn, el canal i el seu ús.

Perquè si el contingut original pot estar publicat, com sabrà el senyor Corteja si apareix també al Yandex, Yahoo o qualsevol altre cercador que pugui aparèixer? I al Duck Duck Go? El primer que s’hauria de fer, si no es pot obligar al mitjà a retirar la informació, podria ser forçar-lo a utilitzar metaetiquetes per prohibir l’accés d’indexadors i, per tant, ajudar a la desaparició del contingut de Google i qualsevol altre cercador.

Sabent que hi ha opcions fiables, viables i ja existents, ara Google haurà de trobar la manera de filtrar una informació que li resulta cara i perillosa. Desconfiarà, doncs, de qui publica a Internet, o sigui, tothom? Es convertirà en un “content curator”? Això no és feina d’un cercador.

I si realment han de canviar les regles del joc, que ho facin bé i de cop, donant un termini d’adaptació. Perquè tots els continguts d’Internet, ara també corren el perill de quedar aïllats si ningú pot validar-los.

Potser és que no hem entès que era això d’Internet.

Anuncis