Un accident aeri és una tragèdia. I més quan és proper, geogràficament o perquè podríem conèixer-ne les víctimes. És normal que ens afecti, que ens sentim consternats i amb una sensació de buidor per no poder fer més que enviar ànims als familiars. I, malauradament, també sol ser normal que la xarxa serveixi per magnificar aquells que no ho fan i que, al contrari, aprofiten l’ocasió per fer-se els trolls. Però la solució potser és no donar-los tant ressò. Són pocs, mal educats i, probablement, amb altres problemes de conducta que requeririen algun tipus d’atenció especialitzada.

Dit això, jo també els respondria. Hi ha coses que fan ràbia, es dirigeixin directament a nosaltres o no. Si a l’avió hi haguessin anat 145 persones d’Albacete m’hauria sentit igual que em sento ara: són vides humanes. Com les dels avions de Malaysia Airlines, també. Encara que és evident que en aquest cas conec gent que tenia vincles directes amb alguna de les víctimes i, per tant, notes aquella punxada addicional.

Ara bé, tot això justifica que els dóni veu als qui s’aprofiten de coses així per tenir ressò a qualsevol preu? No. De cap manera. I ho dic moltes hores després d’haver esborrat un missatge a Twitter on ja criticava aquest comportament: no cal citar-los ni donar-los ressò. De trolls n’hi ha hagut sempre. Llegia, ja fa molts anys, aquella vinyeta que deia “On the Internet, nobody knows you’re a dog” i va ser la que em va fer relaxar una mica quan gestionava alguns fòrums temps enrere.

Podria haver estat algú massa jove (o petit) per saber fins a quin punt la seva “gracieta” feria la sensibilitat de la majoria. Podria haver estat algú amb problemes de conducta que no s’adonés de la magnitud de les seves paraules. Podria ser algú que busqués visibilitat a base de fer-se una imatge de “sorneguer” sense adonar-se que, en realitat, s’estava convertit en un mesquí. L’únic que em resisteixo a voler pensar és que era algú, plenament conscient dels seus actes, que després de valorar els pros i contres de publicar un missatge així, decidís fer-ho. Perquè en aquest cas, hauríem d’admetre una maldat que jo sempre he volgut atribuir a malalties o estats alterats.

No és important que hi hagi qui digui aquestes coses. Crec que l’important és tota la resta de la gent que ha donat suport als familiars de les víctimes. Els periodistes que ho han seguit per explicar les informacions ja verificades (en llegia ahir algun dient “amb calma”, que en un moment així és tota una declaració d’intencions que agraeixo). Els equips de rescat, els investigadors, les institucions que s’han posat al servei de qui ho necessitava…

Som molts per perdre el temps que he perdut jo en escriure aquest article per quatre tuits. Que, és evident, no s’ho valen.

Don’t feed the troll.

Anuncis