Recordo que quan vaig començar a navegar per Internet, Bill Gates era el diable. Els mòbils eren per trucar i jugar a l’Snake. Les velocitats de connexió es mesuraven en el què ara serien decimals –i amb sorolls infernals. I enlloc de l’Spotify, ens baixàvem, en format WAV, música de Oasis, Blur, Take That o Jarabe de Palo -amb uns criteris musicals discutibles, ho sé.

Recordo, abans de tot això, haver anat al col·legi amb caixes de disquets de 3 i mig a la butxaca. Haver jugat a videojocs com el Prince Of Persia o el Digger en pantalles que tenien 4 -quatre- colors. Marcar números de telèfons amb un aparell vermell que ara molts millennials no sabrien utilitzar. I haver utilitzat trackballs enlloc de ratolins: semblaven el futur, i ara són el passat.

Cada cop recordo més coses. I per l’àmbit de la meva feina, cada any avancen més ràpidament. Però probablement això és el què ho fa tot més emocionant, i, per l’època en què ens ha tocat viure, he pogut posar enllaços a un munt de records. Ho sé: Internet pot ser un perill, però per sobre de tot això és intel·ligència col·lectiva.

Sí, tenien raó els que deien que el temps no passava en va. I encara queda tant per constuir…

Qui dia passa, any empeny.

Anuncis