Aquest estiu també he dedicat algunes estones a llegir per plaer, més enllà dels manuals, els llibres sobre informàtica i internet i tota aquesta literatura que, si bé m’interessa, té el pes de certa obligació o responsabilitat laboral al darrere. I com ja he fet al tornar d’altres vacances, per recapitular, els enumeraré -malgrat que enguany he llegit més aviat poc 🙂

Far West Gitano, de Ramon Erra. Gairebé cada estiu tinc la sort de trobar-me amb algun llibre seu, i cada cop m’agrada més. És fàcil adonar-se qui l’ha escrit, sovint per les referències al Lluçanès que hi apareixen sense deixar de perdre el fil, però sobretot perquè, a més d’històries de la durada adequada m’és molt fàcil fer-me al “ritme” de la lectura, a nivell més lingüístic. I en aquest cas, he après un munt de paraules, a la vegada que he creuat Catalunya en un vell camió destartalat, vivint el què podria ben ser la vida d’un gitano que avui en dia sortís a la carretera. Potser perquè era el primer que agafava, i perquè sempre m’ha fet il·lusió llegir els seus llibres, és el que, sens dubte, recomanaré quan em preguntin per quin llibre llegir. Premi de novel·la Marian Vayreda 2014. Més informació.

Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. Sovint també llegeixo clàssics, i alguns és imperdonable que m’hagi passat més de tres dècades sense haver-los obert. No queda res per dir, més enllà del fet que és un llibre -per a qui li hagi fet mandra o no l’hagués començat encara com jo- molt àgil, que vaig trobar relativament curt gràcies a l’avançament dels fets, però mantenint l’ordre cronològic en els detalls del relat d’una història molt fàcil d’anar-se imaginant. El llibre, a la Viquipèdia.

Headhunters, de Jo Nesbø. Un best-seller sempre sol “entrar” bé. Ràpid de llegir, una història d’acció que porta el protagonista a escenaris que no s’hagués imaginat. Recursos no massa complicats, llenguatge planer, un rerefons molt europeu que ens sona a tots. Assequible i entretingut, té prou equilibri per no tornar-se avorrit. Web del llibre.

El Silenci, de Gaspar Hernández. Era el que més em feia dubtar. No només pel tema, que tracta a fons el poder de la ment en la curació de malalties, sinó també pel fet de ser un monòleg amb paràgrafs que em semblaven, a primera vista, excessivament densos. Malgrat tot, la lectura no se’m va fer massa pesada -tot i que m’agrada trobar-me més “blancs” per aquells moments en què hauria pensat més a fons el què acabava de llegir- i vaig acabar-lo pensant que per si mateix, la conclusió de la novel·la deixava al protagonista amb els mateixos dubtes que abans. L’únic problema que té és que, llegint qualsevol crítica, podeu acabar amb un spoiler gegant, perquè al cap i a la fi és una novel·la. Premi Josep Pla 2009. Més informació

Evidentment, podria haver-ne escollit d’altres, però per un o altre motiu aquests em van arribar a les mans, tots ells d’alguna estanteria aliena, pel què podríem dir que la tria ha estat una mica aleatòria. Però ningú em treu tot el què he viscut i viatjat aquest estiu sense moure’m del sofà. Ni el què he vist viatjant una mica 🙂

Advertisements