Quan no tinc temps ni per escriure de tant en tant, és perquè bona part del temps que passo davant de l’ordinador -obligat a fer el procés de pensar reitaradament- el dedico a treballar o a estudiar. I mentrestant, vaig acumulant temes, frases o conclusions que m’agradaria compartir, però que sovint queden en l’oblit perquè el temps s’escapa -o perquè també hi ha coses millors en les que dedicar-lo.

Això no treu, però, que la llista de coses sobre les que m’agradaria escriure s’allargui cada cop una mica més. I, sovint, al ritme amb el que apareixen nous reptes que posen color a tot això que n’hi diuen “treballar”, sobretot. Darrerament em trobo en un moment prou animat en aquest aspecte: des d’importacions impossibles fins a gamificacions una mica surrealistes però convincents, passant pels clàssics gestors de clients o els canvis en les passarel·les de pagament que es treuen del barret les entitats bancàries ara, de cop i per abans de final de mes, per millorar la seguretat, mentre encara permeten PINs de quatre números a les targetes de crèdit.

I entre tots els reptes -alguns a curt termini, altres amb horitzons molt més flexibles i encara llunyans-, els resultats i la motivació: els 3 milions d’usuaris únics a Nació Digital al setembre -convertint-se en el primer digital català en superar aquesta xifra-, l’obertura d’algun web que tot i no semblar tant rellevant m’ha fet il·lusió -amb certificats SSL inclosos-, i, sobretot, moltes hores dedicades a continuar aprenent, perquè en l’àmbit tecnològic sempre queda algun racó per descobrir o per reciclar. El ritme de la vida moderna…

És cert, però, que també hi ha baixes, en el sentit dels reptes: avui fa quatre anys, començava a fer classe al Curs d’especialització per a Community Managers de l’ERAM; i, de fet, era de les primeres classes que impartia des de feia temps. El curs no arribarà, de moment, a la cinquena edició, però malgrat que el pugui trobar a faltar, també és cert que poder-lo mantenir durant quatre anys -actualitzant continguts a cada edició, recordant les eines que han anat convertint-se o faltant d’un any per l’altre…- ha estat un repte que considero molt positiu, veient el nivell que han anat mantenint els alumnes que he pogut seguir. I el repòs, en aquest sentit, també arriba en un bon moment, perquè en realitat enguany m’hauria suposat un esforç considerable poder mantenir el ritme amb la resta de feina. De totes maneres, no deixaré de fer alguna classe de tant en tant, però intentaré fer això que ara fa un temps s’ha posat de moda: centrar-me (focus) en fer menys coses, no tant per fer-les millor com per poder-les fer amb més calma.

I mentrestant, seguirem treballant en tots aquests projectes que ara mateix m’omplen bona part de la setmana, i que són reptes del dia a dia que, quan es fan realitat, donen una agradable sensació d’haver “construït” alguna cosa, encara que hagi estat a cops de dit al teclat. I si, a més, s’utilitzen i tenen audiència, la sensació és la d’alliberar una petita part del meu temps perquè sigui útil als altres. Que sempre s’ha d’agrair, sobretot, als qui en fan ús, que són els que li donen sentit.

I també hauré d’anar pensant en explicar les primeres conclusions després de conviure un mes amb un iPhone enlloc d’un terminal Android. Però se’m farà tant estrany d’explicar que potser necessitaré pensar-hi més per comprendre millor les diferències, que són més de les que creia en el dia a dia.

Anuncis