No ho solc explicar en veu alta, però em sol costar molt veure pel·lícules “clàssiques” (que s’han convertit en clàssics) perquè sovint el temps les converteix en referents i, en realitat, són una hora i mitja de cinema d’una generació que canvia massa ràpid. Però també hi ha clàssics dels que sempre són vigents, com les aventures que va escriure Tolkien, i que vaig córrer a veure al cinema cada cop que hi havia alguna nova pel·lícula d’alguna de les dues darreres trilogies. Ara bé: una cosa és llegir i l’altra -que a mi, personalment, em fa més mandra- és veure pel·lícules que he vist o de les que en conec tot l’argument, com és el cas de Star Wars o Back to the future, per exemple.

Sí: aquest és el meu petit secret inconfessable. Fins fa un parell de mesos, no n’havia vist cap de sencera: ni les de Back to the Future ni (flipa!) les de Star Wars. Malgrat tot, articular frases com Yoda sabia i m’he parat a fotografiar un Delorean. No haver seguit el guió sencer no implica que no conegués les històries. Però sempre que ho he explicat a algú ha semblat que no s’ho creien, així que des d’aquí trenco una llança pels qui, com jo, preferien descobrir coses noves (llegir Ready Player One, per exemple) que tornar a veure un ninot verd -força mal fet, vist en perspectiva- en una pel·lícula de 1980*.

Malgrat tot, aquest cop la comoditat del televisor hi ha ajudat: l’arribada del 21 d’octubre de 2015 va fer que diversos canals recuperessin Back to the future, així que vaig poder marcar aquest clàssic de la meva llista de grans absents. I fa un parell de setmanes, al dial 29 de Movistar+, hi vaig descobrir un canal dedicat a Star Wars, que anava emetent les 6 parts de la trilogia amb alguns documentals pel mig i, a més, un espai al contingut per veure a la carta des d’on, en qualsevol moment, es podia veure qualsevol de les pel·lícules (i que ahir mateix va desaparèixer per deixar pas a  un canal de pel·lícules de Nadal pels petits de casa, en un moviment prou interessant de tenir un dial “estacionalitzat” del que potser parlo algun dia). Així que vaig afrontar la decisió de l’ordre en què les havia de veure, i vaig optar per l’aleatorietat, ja que coneixia de sobra el fil argumental i els canvis de la història, i només em faltava asseure’m prou estona i veure-les, per preparar-me per no deixar passar una altra dècada abans no vegi la nova, Star Wars: the force awakens, que ja em cridava l’atenció pel director, un J.J. Abrams que he seguit amb atenció des de Lost o Fringe.

Per tant, els pocs que ho sabíeu, ja us en podeu oblidar: en Miquel ja ha vist Star Wars i Back to the future. I si algun dia puc suportar més de 20 minuts seguits de The IT Crowd, prometo intentar-ho. De moment, prefereixo Silicon Valley.

* No és el lloc per fer una crítica d’una pel·lícula que té més anys que jo i que, només per això, ja es mereix tot el meu respecte: imaginar-se un món així i dur-lo a la pantalla fa més de 3 dècades i mitja devia ser un repte titànic. A més, tot el què se’n podia dir ja s’ha dit. Només puc constatar que les tornaria a veure sense cap problema 🙂

Anuncis