Etiquetes

, , , , ,

Dissabte, mentre escrivia l’article Carles Puigdemont, un polític blogaire a NacióDigital, vaig fer una breu reflexió sobre el futur a la xarxa del què podia ser un President amb un blog amb apunts des de l’any 2006 i compte de Twitter des de 2008. El meu dubte era, sobretot, si el seu arxiu personal desapareixeria o quines lectures se’n farien, ja que és comú entre els polítics això d’esborrar el seu passat per no deixar massa pistes del què van dir temps enrere, en un espai on tot és molt fàcil de treure de context. I potser no hauria d’haver dubtat tant.

No hauria d’haver dubtat tant perquè en el cas de Puigdemont, estem davant d’un usuari de xarxes socials que les ha viscut durant molt de temps, i que ja hi experimentava quan molts dels polítics en actiu ho desconeixien. Ells i els seus assessors. En canvi, el fins ara alcalde de Girona havia estudiat l’entorn, havia après com hom l’utilitzava i amb el temps, havia estat seguint què passava a aquells que ja tenien Twitter des d’abans. I durant el ple d’investidura va oferir una d’aquelles lliçons entre gat vell i murri que molt pocs haurien defensat, capgirant els arguments i recomanant a algun altre polític que aixequés la mirada de Twitter, que més enllà hi ha vida, i parlant amb naturalitat dels Community Managers, mentre el seu a l’Ajuntament de Girona feia una feinada digna de destacar a través del compte institucional de l’alcaldia de Girona, @alcalde_gi.

Mentrestant, el compte personal de Carles Puigdemont ha passat, en els darrers dos dies, d’uns 20.000 seguidors a gairebé 73.000 -xifra que a hores d’ara encara va creixent-, a l’espera que, probablement, les comunicacions de format més institucional passin pels comptes ja existents del Govern. En aquest punt és on també haurem de veure si la comunicació fa algun tipus de canvi, ja que gestionar converses o anuncis d’un municipi de menys de 100.000 habitants és un escalfament davant el repte de fer-ho amb els comptes oficials d’un país de 7 milions que, a més, està sent molt més observat arreu.

En aquest sentit, no se m’ocorre cap consell que pugui ser-li útil en un repte així -que, al cap i a la fi, semblaria que és un dels reptes menys rellevants de la legislatura, però no caldrà oblidar-lo i estic convençut que es tindrà en compte. Però si que com a usuari m’agradaria veure com, més enllà d’acostar les institucions als ciutadans, les administracions comencin a deixar de tenir por de la tecnologia: els errors existeixen, els problemes hi són per trobar-los solucions i de la mateixa manera que encara queda molt per experimentar, també hi ha molt terreny ja explorat que no s’ha explotat massa. I si bé resultaria impossible -per moltes mans de Community Manager que hi hagués al darrere- respondre una per una totes les mencions que pugui rebre en xarxes socials, si que és cert que hi ha moltes demandes del poble que a partir d’ara podrien arribar per noves vies que cal escoltar per facilitar una millor relació entre institucions i ciutadans.

I no només això: l’administració electrònica no pot ser una broma a mig desplegar per culpa de lleis retallades per la por dels governants a cagar-la. Ni es pot deixar de banda que fa anys que ens maregen amb documents d’identitat electrònics que amb prou feines serveixen per res sense un màster en resoldre conflictes de controladors -òbviament, usant Windows, no fos cas. I tot això no ho pot fer una sola persona, és evident, però si que la seva influència pot ser rellevant de cara a convèncer els altres i a trencar algunes cadenes que la participació massiva manté des del segle passat. Potser no ha de fer seves les lleis del Partit Pirata, però de ben segur que en pot aprofitar l’essència: la democràcia directa a través de la xarxa fa temps que només és qüestió d’organització perquè la tecnologia ja hi és i està més que provada.

I acabaré amb dues reflexions:

  • si bé l’hemeroteca personal d’algú a Twitter pot ser perillosa, també pot servir per demostrar que darrere dels polítics hi ha persones, amb els seus errors, canvis d’opinió i afirmacions més o menys encertades. Si ens posem a buscar al nostre compte de Twitter -i no ens hem dedicar a fer el troll , que també és una opció :D- segur que trobarem algun missatge que esborraríem.
  • Twitter no és tant dolent pels polítics com semblaria, només cal veure els comptes de molts polítics que diuen qualsevol bestiesa però, per falta d’espai, ni necessiten argumentar-los ni la resta d’usuaris tenen prou caràcters per rebatre’ls, però si per fer-los likesretuits.

La xarxa no ho és tot. Internet és un canal, com ho són les xarxes socials, per comunicar-nos i construir el món que volem. Però no oblidem que el món és allà a fora.

Advertisements