Etiquetes

, , , , ,

Dues paraules, “vot electrònic”. Caçades, al vol, convertides en un pensament. “Vot electrònic”. Ahà! En Miquel va aixecar el cap, va somriure lleugerament i va agafar el mòbil. Va buscar el requadre blau cel amb l’ocellet, el va tocar amb el dit i va començar a escriure. “Vot electrònic”. I un hashtag. Un de massa llarg, va pensar mentre el buscava per copiar-lo. Però li faltava alguna cosa. Va provar d’afegir-hi algunes paraules. Les va esborrar. Ho va tornar a intentar. “Vot electrònic: ja seria hora!”. Així vaig néixer jo. Un tuit.

Veient com em mira en Miquel, sé que no soc el seu tuit preferit. Ni molt menys un dels que considera divertits. Soc curt i evident. Soc un més entre tants. Però vaig tenir sort.

Tampoc tinc grans xifres: una trentena de retweets i alguns likes (favs) més. Però ja supero a la majoria dels meus companys que, potser mereixent-s’ho més -o menys, que en Miquel n’ha fet de molt tristos, també-, han estat molt menys vistos. Probablement les persones que els van compartir -alguns amb molts seguidors- van ajudar-hi més que el contingut del missatge.

És el gran misteri de les xarxes: què agradarà a la gent? És l’humor? És l’evidència? És una suma de tot, combinat amb el context i el moment. Jo, com ja us deia, vaig tenir sort. I sé que en Miquel està content perquè, encara que no sigui el seu preferit, parlo d’un tema que fa temps que reivindica. Perquè tot el què jo dic, ell ho subscriu.

Ja seria hora.

I us deixo, que per ser un tuit crec que m’he excedit una mica massa 🙂

Nota de l’autor: L’orígen del tuit és una de les respostes de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat durant l’entrevista que li va fer Mònica Terribas a TV3. Va citar el vot electrònic, que ja ha provat a l’Ajuntament de Girona per a la darrera consulta de barris.

Advertisements