Etiquetes

, , , , ,

Els programadors i, probablement, els informàtics en general, som conscients que treballem en un entorn, el de la tecnologia, en el qual els mesos són anys i els anys, dècades. I les dècades, en molts casos, prou temps per oblidar -coses com l’editor d’HTML HotDog, els temps en què els servidor d’IRC s’omplien marcant rècords un rere l’altre… Però més enllà del web 3.0 (o 4.0, o 5.0) i de termes com “Ruby on Rails” o AJAX (que no són nous, però s’han popularitzat més recentment), hi trobem un element incansable i pràcticament immutable: el correu electrònic.

L’enviament de missatges entre ordinadors és la base de les xarxes informàtiques. Dues màquines, directament o amb un servidor que fa de mitjancer entre ells, s’intercanvien de forma ordenada una informació que provoca una reacció a la màquina receptora. Diu la Història que el primer sistema de correu electrònic és previ fins i tot a la xarxa ARPANET, embrió de l’Internet que coneixem. Els seus orígens es situen el 1965, tot i que seria Ray Tomlison qui el 1972 inventaria un sistema de missatgeria entre màquines d’una xarxa on el nom de l’usuari i el servidor on residia el seu compte es separaven amb la ja mítica @.

El 2016, 44 anys més tard, el correu electrònic segueix essent un dels puntals de la xarxa de xarxes. Ha evolucionat la forma en què fem i interactuem amb webs, que han passat de documents estàtics amb enllaços i alguna imatge a contenidors interactius d’elements multimèdia. Ha evolucionat la forma amb què intercanviem arxius (eMule, Torrent o per Bluetooth i NFC), ja no necessitem cables per connectar tots els dispositius i els ordinadors ara es poden dur a la butxaca. Tenim arxius al núvol i parlem al moment amb WhatsApp, Telegram o Snapchat i, malgrat tot, seguim enviant-nos correus electrònics.

Un e-mail té molts inconvenients. Un cop enviat no es pot modificar, hi ha milions de servidors insegurs o mal configurats que permeten enviar de forma anònima i fins i tot fer-se passar per altres, i l’spam segueix saturant xarxes a nivells inimaginables. Però la facilitat d’enviar un correu a un nom@domini.cat amb documents i probablement, tots els seus símils amb la vida real (una bústia, un servidor de correu -SMTP- que fa de post office, …) l’han ajudat a fer-se més familiar per a tothom. A més, qualsevol servei requereix un correu electrònic per registrar-se -si no és anònim-, perquè sempre és menys intrusiu demanar l’adreça de mail que el número de mòbil, per exemple. I sistemes operatius mòbils com Android obliguen a tenir un compte de GMail. Un GMail que, ja en el seu moment, eliminant el límit més important d’aquest sistema, va arribar ara fa 12 anys, el 2004, oferint 1Gb d’espai en una època en què la majoria de connexions tenien velocitats que no permetien enviar dades així de massives.

Així que és poc probable que desaparegui. Si que ha rebut molts pedaços, i n’haurà de seguir rebent. I retornarà correus quan el servidor del receptor no funcioni. I s’omplirà de correu brossa i de correus de pesca electrònica. Però la simplicitat del concepte i la seva relació amb les connexions a internet -que encara ara ofereixen comptes de correu gratuïts, a més d’haver-hi moltíssimes alternatives a GMail, gratuïtes i d’alta capacitat, farà que hi haguem de conviure més.

Perquè si Internet és l’autopista de la informació, hem anat millorant molts dels vehicles que hi circulen. Els ordinadors d’avui en dia, comparats amb els de principis de segle (que d’això fa menys de dues dècades), són com motors de Ferrari al costat del d’un 2CV. Els webs i la forma com naveguem ha canviat tant que pels qui no hi foren llavors es fa difícil entendre-ho. Però seguim tenint un correu electrònic que, amb la simplicitat i les limitacions d’una bicicleta, fa el seu ús i es reivindica com a element troncal del desenvolupament de la xarxa al llarg dels anys.

Mentrestant, jo -i molts de vosaltres, probablement- seguirem oblidant-nos d’adjuntar arxius als que fèiem referència al correu, o un cop enviat ens voldrem fer enrere però ja serà tard: un cop enviat, no es pot desfer, encara que hi hagi eines que programen l’enviament per al cap d’una estona, així ens en podem desdir. I tot això, mentre entrem al Google Drive i editem, en temps real i amb altres col·laboradors d’altres llocs del món, i ens sembla tant normal com si ho haguéssim fet tota la vida.

Anuncis