Etiquetes

Darrerament és un dels temes que s’han de tractar: #RIPTwitter. Morirà la xarxa social? La Karma Peiró també se’n va fer ressò a Nació Digital. I en Francesc Grau al seu blog. I la llista no s’acabaria. Així que potser que jo també hi digui la meva; no tant en el sentit profètic del tema, perquè en realitat no sé què passarà, sinó des del pràctic: no em preocupa gens quin és el futur de Twitter, ni com a empresa privada ni com a servei. O és que el tancament de Fotolog ha estat tant traumàtic?

Ja ho sé: hi ha gent que basa models de negoci a Twitter. Com en el seu moment hi havia gent que basà el seu negoci en els carruatges de cavalls. Hi ha celebrities sorgides a Twitter, i amb recorregut a Twitter, que probablement seguirien tenint el seu públic en un altre espai. De fet, segur que molts usuaris han perdut, en algun moment, l’accés al seu compte de Twitter, Facebook o fins i tot de correu electrònic: jo mateix, el 2008 vaig haver de començar de nou a Facebook després d’algun problema amb el meu compte, una suspensió sense justificar, i la posterior recuperació de l’usuari “net”, sense dades, amics ni publicacions. La resposta? “We apologize…”. I no va passar res.

Si em quedo sense Twitter hi perdré algunes frases curtes que he dit en algun moment dels darrers anys. Com tantes (moltíssimes més) que he llançat a l’aire, i de les que no n’ha quedat cap prova de vida. I si algun dia se’n va Instagram sense avisar, hi marxaran amb ell 999 moments que, fins ara, he anat capturant i editant amb més o menys cura. I si torno a quedar-me sense usuari de Facebook, probablement tingui més problemes recuperant accés a pàgines per administrar que a recuperar informació que, si era important, està desada com a mínim a Google Drive, Dropbox i en un disc dur portàtil que m’acompanya sovint.

Abans les fotos es gastaven. S’esborraven. Es cremaven. Es mullaven. D’alguna o altra manera desapareixien. Ara hem aconseguit poder-les tenir desades en un format molt diferent, que ens permet treure-les en paper tants cops com vulguem. Però sovint ens oblidem que, deixant-les només en serveis gratuïts de tercers ens arrisquem, així que tenir-les a més d’un lloc, o en algun de pagament -o un disc dur que puguem “tocar”- pot donar-nos certa redundància.

Abans la gent que sortia a la televisió podia arribar a ser famosa. Ara això està en mans de tots. No només a Twitter: a YouTube, a Facebook, a Instagram i també a Snapchat i qui sap si ben aviat a Peach. O potser tornen a posar-se de moda Plurk o Google+. Tenim tantes alternatives (i en sortiran tantes més) que sovint oblidem la poca repercussió que acaben tenint els “adéus” virtuals d’aquest tipus de serveis: és poc probable que Twitter tanqui d’avui per demà, i si deixa 10 hores a la comunitat per reaccionar, hi haurà més alternatives de les que podríem arribar a imaginar preparades per acollir-nos en un entorn idèntic o molt semblant. Perquè el tancament de Google Reader em va fer descobrir Zite, i el tancament de Zite em va dur a Flipboard i em va tornar a Feedly.

I si tanca Spotify?

O Microsoft, Apple, Google, Facebook?

Mireu enrere. Compteu 10 anys. Éreu a Internet, l’any 2006? Proveu d’enumerar què fèieu servir llavors, i què no existia encara. És molt difícil saber com pot ser el panorama d’aquí a 5 o 10 anys. I el que sembla una eternitat és en realitat un tic del rellotge biològic de l’univers.

I tot això sense tenir en compte que hi ha serveis que sí que poden desaparèixer -com els que tanca Google de tant en tant, o d’altres menys rellevants-, però probablement una empresa com Twitter no es deixi morir així de ràpid. Però ens queden tantes coses per veure…

Advertisements