Us parlaré de ja fa molts anys. Vaja, del que per mi és una eternitat. Jo duia una bata, de color verd -o blau, potser- i estava assegut cap al mig d’una aula de parets verdes -o potser blanques-, presidides per una gran pissarra en un altell de fusta, d’aquells que quan els trepitjaves feies retronar tota l’escola. La motxilla, massa plena, feia contrapès a la cadira mentre estaves assegut. La tombava tant bon punt t’aixecaves. Més silenci de l’habitual, mentre la mestra -la Dolors, la Fina, l’hermana Lourdes, la Magda o l’Amèlia- recitava amb paciència, un a un, els noms de cadascun dels qui fórem infants primer, després nois i al final milhomes.

Ens esperava, pacientment, amb un sobre a la taula. Era tot blanc, sense cap inscripció: els havia ordenat alfabèticament primer, posant-los a dins un full de paper d’uns colors marrons i verds, amb el nostre nom i els números que, sense ser-ne massa conscients encara, nosaltres mateixos havíem anat escrivint. L’espera entre nosaltres variava, com ho feien els xiuxiueigs que ens dedicava a cadascú quan després de sentir el nostre nom, seguit del primer cognoms, ens hi acostàvem. Sovint pensava que en moments així m’hauria agradat tenir un cognom que comencés per la lletra “A”. No podia parar de mirar el rellotge pensant que no arribaria a temps a la “S”, però sempre m’equivocava. Escoltava atentament quan sentia “Ribas”, perquè aviat arribava el meu nom. I saltava de la cadira, encaminant-me cap a la taula elevada on ja pocs miraven: la majoria repassaven les darreres notes, alguns amb cara de preocupació i d’altres sense acabar-se de creure alguna nota més alta del què era habitual. Jo sentia, en aquell camí tant curt, una d’aquelles contradiccions a les que el temps ens acostuma: la pressa de voler que s’acabi, del moment de després, del final de la tensió, barrejat amb les ganes d’estar en qualsevol altre lloc, sense preocupacions, de no tenir ganes que arribi, de retrocedir en el temps.

Han passat més de dues dècades, que es diu molt ràpid. Ja no tinc pupitre, ni l’aula verdosa, i vaig vestit amb samarreta i texans. Tampoc se n’hi diuen mestres, ni professors: són consultors. Apunten les notes en alguna cosa semblant a un Excel, després de passar el codi de barres de l’etiqueta que curosament vas enganxar a l’exàmen pel mòbil per saber quin número d’alumne han de posar. Les notes ja no són només números, ara també són lletres, de la “A” a la “D”, amb la “N” com els canvis de marxa automàtics quan estan aturats, per si no t’hi has presentat. Ningú recita els noms dels companys, ni el meu, i ara l’ordre alfabètic ha passat a ser una tria arbitrària.

No cal que esperi a sentir el meu nom, ni he de tenir cura que la motxilla faci caure la cadira tant bon punt m’aixequi. Ni tant sols m’he d’aixecar. Amb la mirada fixa a la pantalla, puc esperar una notificació o prémer repetidament el botó d’actualitzar. A la pantalla, un títol en lletres grans hi diu “Expedient”, i hi ha tota una llista d’assignatures que ja he anat superant en altres semestres amb les seves notes, seguida de les del d’enguany, que encara tenen un guionet.

I malgrat tot, malgrat els 23, 24 o 25 anys que han passat des de llavors, malgrat que el món després de l’11-S ja no sigui el mateix, malgrat que ja no tinc motxilla ni bata ni innocència, malgrat el canvi climàtic, la crisi i que haguem sobrevolat Plutó, aquella espera de llavors és igual que la d’avui. Aquella sensació que fa que sembli impossible haver arribat fins aquí, que fa que vulgui tornar enrere, fer-ho tot millor, o amb més perspectiva, no haver-ho deixat pel darrer dia, o pels 10 darrers, o haver tret cinc minuts més per fer-ho millor. I aquella altra sensació, pretesament incompatible però que s’hi uneix i hi xoca violentament, de voler que ja hagi passat. De saber si sí o si no. De respirar alleujat o, com a mínim, de saber-ho d’una vegada.

Si alguna cosa n’he après del pas del temps és que la vida canvia. I molt. Però les emocions, aquelles sensacions, sempre seran les mateixes. Podrem aprendre a fer creure, a fer-nos creure, que les podem controlar. Però és en aquests moments quan ens adonem que no hem canviat tant. Potser és en aquests breus moments quan em retrobo amb en Miquel d’ara fa tants anys. Ens llancem una mirada nerviosa, creuem els dits i ens desitgem sort. I mentre en Miquel d’ara es recorda que la sort és de qui la busca, el de llavors es mossega les ungles mentre mira a terra.

I, malgrat tot, sentim pràcticament el mateix. Les emocions, impertorbables, resisteixen el pas del temps. I tornen, rejovenides, a recordar-nos que, envoltants de carros de cavalls, cotxes elèctrics o hoverboards, som aquells mateixos infants, nois i milhomes, però amb una motxilla que ara si que pesa, encara que ningú la pugui veure.

Encara soc jo.

Advertisements