Etiquetes

Passaren els anys, i la Terra seguia essent el planeta blau, i verd, que es veia des d’arreu de la galàxia. Després de tants segles de pensament il·lustrat, hom ni tant sols recorda els inicis de la societat, aquells dos milers d’anys en què, gairebé com a simis, ens barallàvem entre nosaltres per diners i poder. Ara i aquí, no som capaços ja d’imaginar-nos com devia ser viure en aquest estat constant de bel·licitat i enveja. Hem après tant, i ens ha agradat tant aprendre, que se’ns fa difícil d’entendre. És l’any 8.240 després dels Acords de Síria i estem asseguts en un jardí no-artificial, veient com el món ha canviat i les estrelles i planetes segueixen immutables. Potser haver descobert que no érem sinó uns nanoscòpis individus en un multivers que encara no podem medir perquè no hem estat capaços d’imaginar mai xifres prou grans.

Després de la Sisena Guerra Mundial -en fóren moltes de molt seguides i ja fa massa temps-, un moviment seguit arreu del món va enregistrar les barbaritats que cometíem els ésser humans i va treballar solidàriament per acabar amb les guerres, la desigualtat i la fam. I ho van aconseguir, amb molta paciència i després de segles de penúries, convertint-se gairebé en màrtirs per deixar una herència millor. Paral·lelament, un terme que, segons els historiadors, s’havia menystingut i que era interessant, el de la “societat del coneixement”, es va començar a extendre en la seva forma més transparent: com a coneixement compartit. Es van reconstruir enciclopèdies que estaven publicades en uns aparells anomenats computadors accessibles des de qualsevol lloc mitjançant fils i ones electromagnètiques.

Aquest coneixement va dur a la societat a desenvolupar criteris específics per definir l’ajuda que calia dels llavors anomenats robots. Sorprenentment, en una època on el regnat de l’egoisme semblava consolidat, es van posar les primeres pedres del què, mil·lenis després, no hi ha qui no pugui sentir-se’n orgullós. Vivim en un planeta sostenible -i disposem de bases en altres punts de les galàxies properes, en algunes superterres, on poder-nos refugiar perquè l’evolució dels universos necessita, de vegades, moviments que abans provocaven catàstrofes. Hem aconseguit incorporar elements mecànico-orgànics als nostres cossos, per millorar les nostres capacitats i mantenir-les durant més temps. Hem aprofitat les màquines per fer les tasques més perilloses i hem après a compartir una intimitat i una privacitat a base de confiança i de normatives que s’auditen i se segueixen -pensant, en general, a mitjà i llarg termini.

Hem llegit, també, molts llibres i relats d’aquells anys fatídics, on tot semblava perdut. On es temia que la definició d’Intel·ligència Artificial fos una trampa per lliurar el testimoni d’una artificial hegemonia que ningú mai hauria d’haver-se cregut. Parlaven de distopia, i la humanitat ha esdevingut la Utopia. Parlaven de por al desconegut, i la humanitat ha esdevingut Coneixement. Estem vius i aquest podria ser el primer missatge que viatja en el Temps. Si l’heu pogut llegir, us saludem des d’un punt de l’espai-temps on gairebé tot ha sortit bé.

No sembla que, avui, a l’any 2016 i en ple desenvolupament tecnològic, tinguem massa idea d’on ens durà el futur. Ni molts menys de quin tipus d’herència deixarem. Potser serà com el relat de fa un parell de dies (Un món millor), exemple de distopia com a homenatge a les obres existents -extenses i imaginatives, que potser només erraven en pensar que l’any 2000 viuríem en un món que encara ara és ciència-ficció-. Potser serà com aquest, una utopia que mai ens hauríem imaginat. Però més enllà d’històries d’entreteniment -i de la reflexió necessària a la que ens ha de portar el fet de viure en un planeta amb una data de caducitat que se’ns apropa més ràpid del què nosaltres ens hi acostem, per exemple-, no podem predir el futur, sinó construir-lo.

Advertisements