“Cel rogent, pluja o vent”, deia el meu avi mirant al cel donant per fet que en aquell clot que era Vic de vent en faria poc. “El rector no se’n recorda de quan era vicari”, havia sentit dir a la meva àvia, de “Campdevano” on mai vaig sentir dir-li la “L” final. Vivien a Vic, al costat de “Catlletenes” i sovint empraven mots com “dropo” o “gamarús”, o em demanaven que els “atansés” el “gec”. Vaig començar a parlar en aquell català de poble, tot i que sovint em diuen que no tinc “accent de Vic”, aquell de les “fuies” seques i aquella capacitat de defensar-s’hi tant bé, amb els pronoms. 

La passió per la lectura -i l’escriptura, malgrat una cal·ligrafia deplorable que mantinc a dia d’avui- em devien despertar l’amor per les paraules: el vocabulari ric i ampli del català no només ens dóna opcions; també ens permet triar paraules que ressonen entre els minúsculs ossos de l’orella i es converteixen en bellesa. Potser és que em vaig acostumar al so del meu nom, amb la “L” mastegada amb què acaba, o de les subtils diferències de la vocal neutra. Però sempre he fruït a l’escoltar o llegir en aquell català d’en Martí i Pol.

El temps em va dur a l’altra vessant del Montseny, allà on el català, deien, no es parlava igual. Vaig descobrir-hi com es podia afegir una “T” al final de la segona persona del singular de qualsevol verb i que seguís sonant igual de bé. “Trobot” que no es nota tant. Per aquí també hi carden més, es veu. Les vocals sonen més obertes, com si veure el mar els fés parlar més cap enfora. En Lluís Llach deu saber-ho, però segur que la tramuntana també hi té quelcom a veure.
Creuàrem valls, escoltant aranès o valencià, occità i castellà. Anglès i francès, italià o neerlandès, vàrem veure com hom estava invariablement orgullós d’aquell idioma amb el que pensava i abstreia el món dins del seu cap. I llavors vaig aprendre que escoltés el que escoltés, a l’entendre’l, també m’agradava veure’n un domini fluïd, fos en una novel·la del capità Alatriste o en un poema medieval anglosaxó.
Al cap i a la fi, es tracta d’això, de modelar els conceptes que ens envolten i de comunicar-nos amb els nostres interlocutors. I la màgia d’aconseguir tot això amb paraules és comparable a la de l’existència del propi univers, si és que només n’hi ha un: és fruit de molts anys d’evolució, és un aprenentatge cultural important i mereix respecte en qualsevol de les seves formes. Àdhuc quan el desconeixem.
Advertisements