L’article del dia d’aquest dilluns d’en Pere Gendrau a Nació Digital, “El castellà també és d’aquí“, reclama que, a hores d’ara, el castellà també forma part de la nostra cultura i, per tant, el fet que ens hagués estat imposat en un moment històric determinat no hauria de condicionar el fet que en una hipotètica república catalana independent, fos un idioma cooficial amb el català.

Tot i que el titular pugui espantar una mica, la reflexió és vàlida i, de fet, no la considero cap bestiesa. Però algunes respostes a Twitter i comentaris m’han sorprès perquè hi he vist moltes posicions contràries que es refereixen al castellà com a quelcom que algú va imposar i que ara hi ha gent que viu a Catalunya i que parla una llengua que “no és d’aquí”, “llengua forastera” o la comparen amb l’anglès a Irlanda.

En primer lloc, que quedi clar que no entenc el castellà només com una llengua, per mi és un àmbit cultural. Tots hem cantat alguna cançó en castellà, o en anglès, o en francès. Llengües que, per anar bé, tots hauríem, com a mínim, d’entendre amb facilitat -i si en poguéssim conèixer més, millor. El coneixement cultural és riquesa. Si no fem un esforç i deixem que la cultura ens divideixi, malament rai.

En segon lloc, qui diu que qui parla castellà és la “gent de fora” crec que s’equivoca, i molt: si resulta que volem un projecte integrador, no podem començar excloent al primer que no parli la llengua que nosaltres preferim. Potser si que podrien fer un esforç, però la integració sol demanar passos de totes les parts implicades, i els canvis s’han de fer en funció de la necessitat del moment i de la situació social i cultural, i no pas perquè “això ho he dit jo”.

També cal tenir en compte que les lleis, malauradament, no defineixen pas el futur de les llengües o de la cultura. I que això se li hagi d’explicar a algun català que sap que ni les prohibicions durant dècades van acabar amb el seu idioma em sembla irònic. A més, no vull un català obligat i estandaritzat que s’utilitzi només en actes oficials. La vida d’una llengua la determina la gent que la vol parlar i l’ús que se’n fa. I si deixa de ser una llengua materna per ser únicament una llengua oficial, no anirem pas bé.

Per acabar, també vull deixar clar que sí, que soc independentista. Però els meus arguments disten molt de la venjança històrica: a mi tot això tant me fa, són històries dels avis, tot això. Són lliçons que hem après de gent que va viure en èpoques on tot era extremadament diferent d’avui en dia, fins i tot el propi ésser humà. Jo crec en una independència que redueixi l’àmbit del poder per fer-lo més àgil; crec que 40 milions de persones són un “grup” ingovernable i que és impossible que tinguin massa en comú quan es tracta de fer polítiques. Crec que l’estructura governamental que fa falta per manar a tanta gent ha de ser tant gran que és inevitable que hi hagi corruptes veient la història de la Humanitat. I crec en la llibertat per opinar i que les hipoteques no poden allargar-se diverses generacions perquè jo mai vaig votar cap Constitució i, per tant, el lògic és que, quan jo ja tinc dret a vot, se’m pregunti si vull renovar o no; que després tothom diu que és molt difícil donar-se de baixa de Movistar, però com a mínim allà hi ha un contracte signat per mi mateix en una situació molt més actual que una que ni tant sols vaig viure ni veure.

El castellà, avui en dia, també és patrimoni de Catalunya. Podem renunciar-hi, si ho vota la majoria; però em sembla que renunciaríem a una cultura en la que hem col·laborat durant molt de temps -obligats o no- i que, un cop siguem lliures, hauríem de demostrar que volem quelcom millor que una venjança encoberta. Perquè si ho fem així, començarem malament. Si m’han de manar persones l’objectiu de les quals és “tornar-s’hi”, llavors votarem opcions diferents. Independència si, però les venjances a qualsevol preu són perilloses. I ja veieu on porten els fanatismes, oi?

I que quedi clar que tot això ho diu algú que sempre ha escrit en català (en aquest bloc i a Nació Digital des de l’any 2005) i que escriu coses com aquesta. Estimar la cultura catalana, per mi, no implica odiar-ne d’altres, sinó incorporar-les com a riquesa i coneixement, com a formes diferents de veure el món i descriure’l. I, com tot el què hi ha en aquest bloc, és una opinió personal, que podria canviar -o no- amb els arguments adequats; però si hem d’educar els joves en el respecte i en la convivència no trobo raons per defensar una opció excloent.

Advertisements