M’agrada jugar amb les paraules. Intentar combinar-les com mai ho he fet abans, escoltar-les de nou i rellegir-les. Dir-les en veu alta amb diferents entonacions, jugar a moure les comes, a trobar sinònims i rimes. Llàstima que el resultat final sovint sigui maldestre. Però de tot se n’aprèn. Algun dia em llegiré de nou i em farà vergonya. Però de tant en tant és bo trencar la rutina; així que avui publicaré alguns experiments que de vegades rimen i d’altres em sembla que es podrien cantar, però que al cap i a la fi no són més que això, un laboratori per aprendre a escriure i a perdre la vergonya de no fer-ho bé 🙂

Capvespre

Crema el cel el sol que ja prest cap a la fosca ens mena
s’amaga en l’ombrívol i llunyà horitzó rogenc
mentre els núvols quiets abdueixen la lluna plena
i la nit ens gronxa i ens duu pel seu avenc.


Miratge

Sobre la taula una tassa trencada,
la porta esbotzada, un mirall esquerdat.
Mira al seu voltant, desconcertada,
l’angoixa, el pànic, ningú al seu costat.

Tot just tornà d’una dolça vetllada
amb un noi més jove, molt ben educat,
es sentia d’aquell conte la fada
però ara els seus ulls només mostraven desgrat.

Que breus que són la joia i l’alegria!
pensà tot esperant la policia,
espantada, pensant on dormiria.

Atzar, destí, sort, futur, entropia,
l’únic que sap és que ningú la guia
i que passarà sola un altre dia.


+1

Poesia,
íntima simfonia,
passió feta melodia,
mots mesclats en harmonia,
por, amor, nostàlgia, esperança, utopia.

Poesia.


Menú del dia

D’entrant,
amanida d’enciam.

El primer plat,
en serà un de ben nostrat.
Pa amb tomàquet i embotit variat.

De segon, carn o peix?
un bon entrecot amb greix,
o dorada a la sal mateix?

I per postres,
hi ha pastissos molt bons, receptes nostres.

Un cafè, un cigaló, un tallat o un raig d’anís bo?

El pa, el vi i l’aigua els poso jo!


Obre els ulls

Encadenats al destí que ja ens espera,
condemnats a ser programats,
a cantar himnes enllaunats
vivim a l’aguait, mirant enrere.

No hi ha res escrit, ni cap drecera,
condemnats a seguir lligats
a una cadena de fets consumats
molt abans que jo nasquera.

Obre els ulls, hi ha una manera
obre els ulls, que els tens tancats
per obviar tots els pecats
que ha comès la humanitat sencera.


42

Vivim en un món on tot és prescindible.
Ho és cadascun dels qui l’habitem,
cada invent, cada protocol, ja ho sabem,
al cap i a la fi es tracta de fer-ho rendible.

Accepto les condicions d’ús, és clar
que les he llegit, què et penses?
No cal que ens tracteu com enzes,
perquè mai hem clicat Acceptar en va.

Posa’t el cinturó, no oblidis les cadenes,
fes sempre check-in, porta aigua a dojo,
tot són solucions per les que primer hem creat els problemes.


Demà m’afeitaras

El senyor de llarga barba blanca
quan camina s’hi entrebanca,
s’aixeca i l’acarícia, amb orgull
mentre mira qui l’ha vist de cua d’ull.

Un dia, el bon home se’n cansa,
tallar-se-la li fa recança
però vol poder caminar tranquil
i enfila cap al barber amb un bitllet de mil.

“Demà m’afeitaras”, sempre els ha dit
als qui se’n reien del seu estil
però ha hagut d’acabar admetent
que tenien raó, pensa somrient.


Pluja

El repic constant de les gotes que reboten contra els vidres.
El reflex de les faroles sobre el carrer que ja és ben moll.
El barreig d’olors del quitrà humit i els arbres tots xops.
El cotxe que aixeca l’aigua del bassal i tu inclines el paraigües.

La pluja es bat amb força contra el terra.
«Farà net, que ja tocava.»
Penses, mentre observes la seva ferotge guerra.

El sol amagat darrere els núvols,
els núvols desfent-se en gotes,
les gotes que s’empassa el sòl,
el sòl que avui trepitgen botes.

Anuncis