Etiquetes

, , , ,

Tots drets aplaudint en un concert amb la banda i el cor del Conservatori, acompanyant Obeses. Us parlo d’aquest diumenge, en què després d’escoltar la interpretació de Bohemian Rhapsody del grup osonenc envoltats d’instruments que sovint tots ignorem -però que sempre hi són, encara que cada cop més en “digital”-, ens vam estar un minut drets aplaudint. Que la interpretació fos d’una de les obres mestres de Queen hi devia fer, encara que també es va aplaudir llargament la versió de Rosó, la peça de lluïment -i caram, quin lluïment- l’Aria du l’Hermafrodite, o les interpretacions d’algunes cançons d’Obeses per part de la banda del Conservatori, sense el grup.

Sovint és difícil amagar-se’n, que véns d’una casa on hi havia molta música. I que potser precisament per això al final va resultar que t’agradaven “els ordinadors”, al què et vas acabar dedicant, encara que tothom et digués que tenies dits de pianista. Però una cosa no treu l’altra: haver provat de tocar qualsevol instrument et fa adonar de la complexitat que s’amaga darrere de tot allò que en un escenari sembla fàcil. I escoltar en el mateix escenari tota una banda, un cor multitudinari i un grup amb membres que han estudiat música -i això es nota quan, més enllà de la diversió i la festa d’un concert, hi ha detalls tècnics que alguns escolten i valoren amb atenció mentre a altres els posa pell de gallina.

Amb tot, avui he arribat (a través d’un tuit d’Obeses) a un reportatge d’Osona.com sobre el grup: Obeses, un grup de culte que fuig de la frivolitat comercial. És interessant veure l’evolució -i el passat, que tothom en té-, però m’ha fet més il·lusió veure una frase en el fragment on es parla de Maiol Montané, bateria del grup. Diu així: “(…) Fins que vaig començar a practicar amb la bateria de la mà d’un bon mestre, Santi Serratosa, que aleshores tocava amb el grup Disturbio”.

Disturbio! Ulls com taronges. Disturbio fou una banda de Roda de Ter (Osona) a qui vaig poder escoltar en algun assaig i mentre gravaven el seu disc “Y lo imposible que lo pinten los demás”. Us parlo de l’any 1992: jo tenia 10 anys, Barcelona acollia uns Jocs Olímpics, i estava convençut que algun dia aprendria a tocar la bateria. Ara, amb gairebé 34 he assumit que això de tocar la bateria cada cop queda més lluny -perquè, a més, també m’agradaria saber tocar bé el piano, la guitarra, el baix, el violí o la trompeta, i per ara no tinc temps per aprendre’n cap-, però m’agrada veure que el que llavors era el meu ídol, en Santi Serratosa, s’ha anat convertint gràcies al seu treball i talent en un referent de la percussió.

Tot això m’ha fet reflexionar sobre dues conclusions. Per un costat, que sí, que el món sembla molt petit quan tot es connecta, però aquesta màgia fa que siguem capaços de tornar enrere de tant en tant per recordar-nos a nosaltres mateixos i aprendre de nou d’allò que vàrem ser. I també m’ha fet pensar en com passa el temps si ens fixem en l’evolució tecnològica: ja sé que no soc cap nen, a aquestes alçades, però puc recordar moments que no em semblen pas tant llunyans -i molt menys en termes històrics- en què Internet com el coneixem ara no existia. I això té moltes lectures, bones o dolentes, però una d’elles és que escoltar Disturbio ara no és tant senzill precisament per ser un grup de l’època “analògica”. Per sort, a YouTube hi vaig trobar algunes cançons del disc en qüestió, i els vaig agrupar en una playlist. I ara, de tant en tant, els escolto i recordo com d’innocent n’era, jo, fa tant de temps. I com m’hauria agradat asseure’m rere la bateria i fer allò que feia en Santi.

Potser a aquestes alçades d’apunt no hi té gaire a veure, però el proper 22 de maig -que ja és aquí!- Queen+Adam Lambert actua a Barcelona, i hi aniré. Hi seré amb aquella cara d’escepticisme però amb mig somriure: si bé és cert que falten dues ànimes del grup -és impensable Queen sense Freddie Mercury, i John Deacon també ho veu així-, per edat també em va ser pràcticament impossible viure cap concert de la formació original (el 86 era un marrec de 4 anys). Així que poder veure Brian May i Roger Taylor és encara una bona excusa per escoltar aquelles cançons que em sé ja de memòria -i que en alguns casos han escrit ells dos. I pel què he vist fins ara, Adam Lambert se’n surt prou bé; potser perquè hom ha entès que la veu hi és per acompanyar la resta del grup i en cap cap per substituir Mercury. Però ja us ho explicaré. De moment, qui no s’escaparà de les comparacions serà Bohemian Rhapsody.

Anuncis