Anar i tornar de Madrid amb l’AVE és un viatge molt ràpid, però no deixen de ser 4 hores llargues de tren per trajecte. I com que no soc dels que s’adorm en moviment, vaig agafar l’iPhone i vaig descriure, tant en l’anada com durant la tornada, un viatge que ben bé podria ser cert com haver-me’l inventat. El resultat, sense revisar ni corregir, tal com ha sortit del mòbil des d’on ho anava escrivint a estones, de cadascun dels trajectes.

Trajecte d’anada: Girona-Madrid, divendres 6 de maig de 2016

Els trens sempre m’han semblat un lloc curiós on observar la convivència de persones ben diferents. Un senyor amb una llampant americana blava passa pel costat del meu seient advertint a crits a un grup de turistes anglesos que el segueixen. Els diu que no s’aturin, mentre un d’ells busca el seu lloc ja amb cert desànim; deu portar estona buscant-lo.

Se m’acosta un home rialler que s’asseurà al meu costat. Baixarà a Delicias, per l’accent, aposto dins meu. Em trec els auriculars per deferència però no sembla tenir ganes de conversa: obre el WhatsApp i va a la seva. Així que ja dec tenir permís per seguir escoltant Fat Bottomed Girls.

Una senyora parla pel mòbil en veu molt alta: el seu interlocutor deu ser lluny, penso somrient. Repeteix que es tallarà cada cop que entrem a un túnel, però per desgràcia dels qui volien dormir una mica segueix connectada. Parla de radiografies i escàners, i ningú sap massa bé cap on mirar. Es despedeix finalment. Anava a Tarragona i diu que ja gairebé hi som.

A les pantalles del vagó s’hi veu un resum d’una cursa d’atletisme tot i que per megafonia s’havia anunciat que posarien “Con la muerte en los zapatos”, i un dels passatgers semblava haver agafat ganes de seguir-la: rebufa enèrgicament mentre mira fixament el monitor.

Mentre els turistes anglesos repassen el “planning” i en Mercury canta Bicycle Race als meus auriculars, dues dones llegeixen, de costat, dos llibres que després de fixar-m’hi m’adono que són el mateix best-seller d’en Víctor Amela. Passen pàgina gairebé alhora en una imatge que més d’un observem de reüll, entre divertits i encuriosits.

El paisatge és cada cop més pla. Grups de cases esgrogueïdes envoltats de camins per on de tant en tant s’hi veu un cotxe que tot i moure’s sembla aturat. És llavors que m’adono que l’AVE en què circulem va a 287 quilòmetres per hora. Precisament mentre sona la frase “I’m travelling at the speed of light” del Don’t stop me now.

Les pantalles s’han apagat i l’home que esperava la pel.lícula sembla desistir. Es mira el rellotge i es reclina mentre pel seu costat passa un revisor que sembla tenir massa pressa per revisar res. Ens compta, confiat que per entrar tots haurem hagut de passar pel control d’accés. Això no és pas com un regional, penso, i m’imagino algú intentant colar-se a Sants, fotent-se de morros a l’escala mecànica intentant escapar dels “segurates”. No ric gaire alt perquè he vist que hi havia qui dormia, quan de cop anuncien l’arribada a Tarragona. La meva aposta queda en un no-res quan el senyor del meu costat s’aixeca i marxa: definitivament això de saber d’on és la gent no fa per mi.

Baixa molta gent, a Tarragona. I n’entra poca però un dels nous passatgers és un noi carregat de maletes que s’asseu al meu costat i que probablement ja s’hi quedarà fins arribar a Atocha. Però veient la meva falta d’encert també pot ser que baixi a Guadalajara. Al final resulta que va a Màlaga: des d’Atocha agafarà un altre tren d’alta velocitat fins a casa. Estudia Medicina i va ser autònom però no va tenir sort. Està content del què va aprendre, malgrat tot. Se’l veu animat i amb món, tot i que sembla força més jove que jo.

El camí fins a Lleida es fa curt: no m’he fixat en la velocitat fins que el maquinista ja reduïa apropant-se a l’estació. Ara parla per megafonia una noia que ens anuncia la imminent parada i agraeix que hagin escollit Renfe per viatjar als passatgers que ja fan cua drets al costat de la porta.

Uns minuts després comencem a fer via cap a l’Aragó i passem un munt de túnels. És fosc, hi ha poca cobertura i això contribueix a que tot el vagó estigui una estona en silenci. El paisatge és cada cop més marronós, amb un verd d’arbustos baixos i camps que d’aquí unes setmanes ja s’hauran de segar. I de cop, comença la pel.lícula, i l’home que volia veure-la ja s’havia adormit. Ens mirem entre els passatgers que ho sabíem, com si valoressim despertar-lo, però ningú diu res. I entre els núvols que tapen el cel, ara, en surt una escletxa de sol. Així que ens posem a mirar tots, de cop, el paisatge per les finestres.

La reproducció aleatòria del telèfon fa que pels auriculars comenci a sonar a tot volum El monstre de l’armari d’Obeses just quan creuem la frontera. Premonitori o no, que tampoc sé llegir gaire entre línies, els arbres han desaparegut i l’horitzó queda molt enllà, alterat només per alguna caseta que fa d'”skyline” improvisat, fins que comencen a aparèixer gegants en forma de parcs eòlics i grans esteses de plaques fotovoltaiques. L’estació arriba aviat, sense generar massa moviment al cinquè vagó.

El camí fins a Guadalajara es fa ràpid. Al bar, la màquina per donar tiquets a qui els demana ha deixat de funcionar. No m’atreveixo amb el cafè del tren i opto per una Coca-Cola mentre per la finestra s’hi veuen ara ja més arbres i un entorn que ens fa notar més a prop del destí.

Un entorn que es comença a omplir de ponts i carreteres fins que de cop també deixa entreveure edificis prou alts i cartells que indiquen noms com Vallecas o Leganés. Falten deu minuts per arribar i els més impacients ja s’aixequen per agafar jaquetes i maletes. Jo m’atanso per agafar les meves pertinences i acostar-me a la porta abans que els turistes anglesos i el noi malagueny que m’han fet companyia aquestes tres hores. Deu minuts després trepitjo terra ferma. Al mig, sembla, de la Península Ibèrica. Una ciutat molt gran, i l’endemà un taller sobre expressions regulars per a periodistes de dades. Som-hi!

Trajecte de tornada: Madrid-Girona, dissabte 7 de maig de 2016

Arribar a Atocha i entrar al tren va ser bufar i fer ampolles. Trobar el seient 3B del cinquè vagó també. Vaig treure els auriculars i el carregador del mòbil de la motxil.la i vaig endollar-lo per escoltar la resta de cançons que em van quedar pendents al viatge d’anada.

Tot d’una, mentre entraven els passatgers, una dona força confosa repetia que era el seu primer viatge i que no sabia com funcionava, això de l’AVE. Un dels passatgers la va ajudar a col.locar la maleta, mentre la dona que seia al seu costat li explicava com posar el recolzament pels peus a lloc i l’ajudava a reclinar el seient. Amb aquestes va entrar un empleat de Renfe preguntant si algú havia perdut una targeta daurada, sense obtenir cap resposta per part del passatge. Va remugar un “ya lo echarán en falta cuando pase el revisor…” per tot seguir girar cua i sortir del vagó.

Just abans de sortir, amb els darrers avisos, una noia entra i s’asseu al seient lliure que fins llavors quedava al meu costat, el de la finestra. Arriba i comença a parlar per telèfon amb un accent que podria ser argentí, colombià o de Sant Fost de Campcentelles; ja no confio pas en el meu criteri a l’hora d’ubicar a ningú per com parla. Se li talla la trucada cada cop que entrem en túnels, així que desisteix i també es posa música. El silenci arriba just quan començo a escoltar White Queen (As it began). Tanco els ulls i descanso, que he fet més quilòmetres caminant dels que el meu sedentari cos està acostumat a recórrer.

Vaig tornar a obrir els ulls ja a l’Aragó, una hora després de sortir. Passava el carro de begudes mentre la noia del meu costat demanava una aigua i un te negre. Podria semblar molt líquid, però tenia una explicació. Uns segons després, amb cara de fàstic, es prenia un medicament dissolt en l’aigua per després beure’s el te en dos glops, repetint en veu baixa com de dolent n’era, aquell brevatge en pols que el metge li havia receptat.

Vaig somriure tot treient-me els auriculars per donar-li ànims just quan sonava La bona educació. Hi ha molts senyals, i un d’ells és la veu de la consciència buscant dobles sentits a les “lyrics” que estas escoltant. Així que vaig ser educat; ella tampoc tenia ganes de xerrar així que va ser fàcil i ràpid. “Ànims”. “Uuugh gràcies”. Fi de la cita.

Vint minuts després -de mirar el Facebook, provar un joc que m’havien recomanat feia unes hores o revisar el correu- una veu anuncia l’arribada a Saragossa. Alguns passatgers recullen amb pressa, i a l’andana n’hi deuen esperar esperar una vintena més que s’acosten a les portes amb calma, encara els queda més d’una hora per arribar a lloc. En qüestió de minuts ja tornem a estar en marxa, i potser hi ha molt més silenci o potser soc jo que porto la música tant alta que m’he acabat d’aïllar.

I amb la música a tot drap, quan me’n vaig voler adonar ja havíem passat Lleida, i mentre ens dirigíem cap a Tarragona em vaig distreure seguint el nostre moviment amb el Google Maps. Si no ho heu fet mai i teniu oportunitat de fer-ho, us sorprendrà veure la velocitat a la que es mou el punt blau que us representa sobre el mapa. Admeto que potser és un passatemps una mica friqui, teniu tota la raó, però si bé fer un Madrid-Girona en poc menys de quatre hores en tren és molt ràpid, pocs passatgers tenen ganes de parlar tanta estona amb desconeguts, pel què he anat veient, així que hi ha força estona per distreure’s, a més de treballar o llegir.

L’aturada a Camp de Tarragona va ser una mica més llarga, o això em va semblar. També és cert que hi va haver moviment, fins i tot després: la noia del meu costat va sortir -al bar o al bany, vés a saber- i mig vagó es va moure en qüestió de vint minuts. I amb aquestes una mà em va tocar l’espatlla: després del salt de l’ensurt inicial (jo, tot motivat, escoltant Flick of the wrist) em vaig treure els auriculars i vam comentar la jugada. Era un amic, fotògraf reputat que de tant en tant feia viatges a Madrid per fer classes. Veient una foto meva a Facebook, em va dir, havia vist que era per Madrid, i ara tornàvem amb el mateix comboi. Curiós, segur que ens veuríem baixant de nou a Girona, quan ja quedéssim quatre gats al tren després de l’escampada prevista a Sants.

Sants. El tren es buida, tal com era d’esperar, mentre una senyora que s’asseu dos seients més enllà busca conversa i m’explica que ha estat a Madrid, que era impossible trobar un bar on esmorzar a les set del matí i alguna cosa d’un trasllat a la que no paro massa atenció. A fora és fosc, però el viatge es fa curt. Ja pràcticament som a Girona: sona per megafonia l’avís de la propera parada. Comencem a recollir motxil.les i jaquetes i ens disposem a fer cua. S’abaixa el teló.

Anuncis