Etiquetes

, , , ,

Que m’agrada -molt- Queen és de domini públic. En el seu moment, la idea d’Elton John fent de Freddie Mercury no em va acabar de fer el pes: en Freddie no es podia substituir. Molt menys l’invent amb Paul Rodgers: vaig defensar que allò no es podia dir Queen, tot i mostrar el meu respecte als grans artistes que compartien l’escenari. I tenia els meus dubtes amb Adam Lambert: sortit d’un concurs televisiu i nascut el mateix any que jo, el 82, l’havia vist a YouTube en altres gires amb Brian May i Roger Taylor però no ho tenia del tot clar. Com es vivia un espectacle de Queen sense l’ànima de Queen?

Aquest diumenge, Roger Taylor, Brian May i Adam Lambert em van respondre: es vivia com un homenatge a Freddie Mercury fent el què saben fer i com ho saben fer. No deixa de ser curiós que les primeres notes siguin de la banda sonora de Flash Gordon: mentre sona part de l’obertura els músics es preparen i quan s’obre el teló comencen a cantar The Hero. Sense complexos i amb un missatge clar: cada disc de Queen tenia com a mínim una cançó que molts reconeixeríem com a clàssic, encara que en alguns casos sigui per als qui els hem escoltats tots diverses vegades.

L’espectacle va seguir amb algunes cançons més rockeres: Hammer to fall, Seven Seas of Rhye i Stone Cold Crazy, per canviar de registre a Fat Bottomed Girls i Play The Game, mentre els espectadors de pista vibraven i molt poc de les grades podien quedar-se asseguts. De cop, un tron entra a l’escenari i Adam Lambert s’hi asseu, mentre comencen a sonar les notes de Killer Queen, la que va ser durant anys -de fet, jo encara era un marrec- la meva cançó preferida. I, després, clàssic de clàssics: I want to break free seguit per Somebody to love.

Adam Lambert es retirà de l’escenari i Brian May s’assegué a primera fila, amb una guitarra acústica, per cantar, amb el públic, Love of my life. Sorpresa final: Freddie Mercury a les pantalles, per cantar els darrers versos. Ovació mentre Roger Taylor agafa el micro i entona These are the days of our lives. Moments emotius, mentre per les pantalles surten imatges del Queen de “llavors” i despista l’audiència mentre l’equip prepara una bateria al mig de l’escenari. És l’hora del Drum Battle, entre Roger Taylor i el seu fill Rufus Tiger Taylor.

Semblava que les cançons no s’acabaven, i és que el repertori de Queen podria no acabar-se mai: Under Pressure, Crazy Little Thing Called Love i, de nou, un altre clàssic dels que tothom coneix, Don’t Stop Me Now. Another One Bites the Dust permet el lluïment del baixisita que els acompanya, que malauradament no és John Deacon -retirat des de la defunció de Freddie Mercury. I Want It All torna la potència a l’escenari abans d’entrar amb Who Wants To Live Forever per deixar pas als solos de Brian May: Last Horizon i el Guitar Solo. Sentir en directe la Red Special era la meva primera motivació i el cert és que no és en va: el so d’aquesta guitarra em té enamorat des que la vaig començar a sentir, i veure com May és capaç de convertir-se en una orquestra “treballant-se” la guitarra així fa posar la pell de gallina -si és que en algun moment del concert torna al seu estat normal.

Entrada la recta final del concert, Tie Your Mother Down posa la marxa fins que Lambert comença a cantar The Show Must Go On. La segueixen dos dels clàssics que no podrien faltar: primer Bohemian Rhapsody, amb part de la cançó com a videoclip a les pantalles fins que Brian May torna a l’escenari vestit de negre, amb la capa i acaba la cançó. El final del concert s’acosta, el rellotge avisa i tots voldríem que no fos cert. Radio Ga Ga, cantat entre Lambert i el públic és l’última cançó abans que els protagonistes se’n vagin cap al camerino… per tornar. És evident que a un concert així li falten els dos hits principals: We Will Rock You i We Are The Champions. No s’hauria d’acabar mai, però s’acaba. Enèsima ovació mentre sona, gravat, la versió del grup de God Save the Queen. Fins que s’encenen els llums del Palau Sant Jordi.

Jo en vaig sortir content. Emocionat a estones. Adam Lambert i Brian May van saludar amb un “Bona nit” i un “Gràcies”, entre cançó i cançó amb el selfie de May amb el públic. Lambert va fer saltar a tothom quan va preguntar “Who Loves Freddie?”. “He is the only one”, “Ever”. Aplaudiments i crits. Tots sabem que un concert així amb Freddie Mercury hauria estat èpic, però molts no hem tingut mai ocasió de veure’l en directe. I Lambert passa amb nota: no demana arranjaments especials i, malgrat que la seva veu no és la de Mercury, és capaç de cantar totes les cançons i fer vibrar el públic mentre el protagonisme en molts casos queda per la Red Special de May o la bateria de Taylor, a qui es veu molt sovint a les pantalles gegants. Fins i tot es pot veure com May toca la guitarra amb una càmera al mànec.

L’altre gran absent -més enllà de Freddie, que ho té justificat- era John Deacon, el baixista. Des que va morir Freddie, va optar per no entrar en l’aventura post-Queen. Potser si el primer pla hagués estat Adam Lambert -i no hagués estat tant jove llavors, és clar- la  història no seria la mateixa. Potser enlloc de semblar que volien allargar una història acabada hauria quedat clar que el què buscaven era seguir tocant en honor de qui els va dur fins allà. Sembla el descàrrec de la Reina: així si. Hi faltava en Freddie Mercury i sense ell, Queen no és Queen. Però si l’hem de recordar, si volem aprofitar que encara estan en actiu l’aclamada Red Special i l’energia de Roger Taylor (amb gairebé 70 anys!), volem sentir-ho com un homenatge a Freddie Mercury. Perquè les ovacions d’aquest diumenge anaven per Queen i, per tant, per en Freddie. I, òbviament, també per John Deacon.

God Save The Queen.

Advertisements