Seria difícil d’explicar perquè, de cop i volta, tinc tantes ganes d’escriure. I no d’escriure res en concret, només d’escriure. De posar els dits sobre el teclat i transformar l’energia mecànica de les meves mans en paraules, en un relat pel que comences a navegar sense veure l’horitzó -perdut en la boira?- ni saber ben bé on et durà. És una sensació molt diferent de la burxada ràpida quan arriba de cop una idea que sempre hauries volgut relatar. És un desig creixent, que comences ofegant amb un bolígraf fent gargots en un paper i que no para d’empènyer perquè no el deixis allà.

No soc dels que escriuen a mà. Sempre m’ha semblat que el teclat em permet escriure -i esborrar- més fàcil i ràpidament. Bolcar idees i pensaments, frases i mots, que tots sols, tal com surten -i després, entre cops de cursor- es van col·locant al seu lloc i prenen sentit, o desapareixen per tornar qualsevol altre dia, més endavant, quan el desig d’escriure arribi de nou.

De tant en tant, d’aquests impulsos en pot sortir una història, un relat qualsevol del què m’hagi passat, hagi llegit o hagi escoltat poc abans. D’altres vegades només en surten frases solitàries, a l’atzar. Hi ha altres moments en què enlloc d’escriure sembla que estigui tocant el piano, amb cops de tecla lents i acompassats que deixen la pantalla plena de combinacions de lletres a l’atzar.

Només un dia, de tant en tant, surt el què realment tenies dins i t’empenyia a parlar, que frissava per sortir. No sabies ni què era ni que hi era. El desig d’explicar, i de poder-ho escriure, de rellegir-ho i assaborir-ho de nou més endavant, quan vulguis redescobrir aquell jo que temps enrere deia coses que el temps ha desdibuixat; que fa uns anys defensava tant aferrissadament uns arguments que els ha gastat.

I en tot els casos, de sobte, aquella necessitat de construir un edifici de lletres s’esvaeix a mesura que el full -virtual- comença a omplir-se. Tant se va si és amb les lletres sense significat, les frases inconnexes, el relat d’un concert. I quan se’n va, neix un dubte: ho publico, això? Val la pena? A qui li interessarà?

A ningú.

Però ho publicaré.

Advertisements