Arribes amb un full d’etiquetes, una calculadora que no coneix l’obsolescència programada i un parell de bolígrafs a la butxaca. T’esperes amb una paciència que ja no tens recolzat a la paret del passadís fins que cinc minuts abans de l’hora et deixen entrar a l’aula. Escoltes atentament les instruccions (que et saps de memòria) i esperes que reparteixin els enunciats de l’assignatura. Et concentres, intentes respondre i 110 minuts després lliures uns fulls plens de gargots i surts amb la sensació d’haver estat gairebé dues hores en blanc.

Penses, en una alenada de pensament optimista, que potser no t’ha anat tant malament, o que el corrector serà condescendent: has intentat justificar fins l’última coma encara que no hauries posat la mà al foc per aquella resposta tant forçada.

Tornes a casa i mires el calendari: gairebé queda un mes per saber les qualificacions. Els dies passen i finalment arriba el termini. Avui potser ja sabràs les notes. Estàs nerviós, gairebé histèric. No pares de mirar el web que fa estona que falla. Això et fa sentir menys sol.

Fins que arriba la notificació al mòbil. Aquell sorollet que et deixa tremolant. Ho mires dos cops: el títol diu “Qualificació” i ve de la UOC. Ho obres amb una barreja explosiva de sensacions (alegria per tenir els resultats, incertesa per conèixer-los, por al què hi trobaràs…) i aguantes la respiració. Sort que ara amb la fibra les coses s’obren ràpid, penses.

El teu cervell ja és un còctel químic quan els teus ulls es fixen en la nota. Has aprovat. De cop, la gravetat no existeix. No hi ha cadira, no hi ha aquell pes que duies a la motxil.la els darrers dies, setmanes. Respires. A poc a poc, tot deixant entreveure un somriure. I t’imagines corrent en cercles sense samarreta cridant al vent un “Sí” llarg i sentit. Però segueixes assegut, mirant la pantalla embadalit. Ja està. Superat. Fins d’aquí a sis mesos.

Anuncis