Uns dits reposen relaxats sobre les tecles blanques i negres. Un moviment suau fa sonar la primera nota, un to dolç esmorteït que fa començar la melodia acompassada i calmada, adagio que et corprèn quan per moments les mans cauen amb més força i el martelleig es deixa sentir rere la fusta marronosa que amaga les cordes.

Diries que la música surt d’arreu quan les notes llargues, premut el pedal, semblen no voler-se perdre en el temps. Escoltes i respires a poc a poc, com si et fes por desfer les ones que t’envolten i podries dibuixar. Sons que veus i que vius, que escoltes i que sents, i que et deleixes per fer ressonar amb l’habilitat de qui toca amb la facilitat amb la que respira.

De cop, la melodia s’accelera. Andante, allegro, vivace. Notes com el teu cos vibra amb els greus, com t’estremeixes amb els aguts quan el braç dret s’estira. Quan ja no pots distingir les notes, que en sents tantes de cop, acords majors que desemboquen de nou en la calma, una mà descansant i l’altra movent-se cada cop més lentament.

Andante, adagio, lento. Les notes més greus anuncien el final, ressonen contundents, deixant un silenci sepulcral arreu, aquella buidor, quan ja no notes res més enllà de la teva respiració, que també s’havia anat fent cada cop més lenta. Obres els ulls que havies tancat per inèrcia i exhales amb vehemència.

Aplaudiries, però no saps si ho faries per la peça, l’execució o per celebrar que existeix la música.

I t’hi asseuries amb els dits relaxats sobre les tecles blanques i negres, i ho reviuries un cop i un altre, fent ballar les mans amb delicadesa.

Advertisements