Tems que la teva ànima s’escapi quan algú obri les portes d’aquest casalot vell i brut, malgirbat, que engabiada la reté desposseïda d’una llibertat que anhela. Has observat tantes vegades el mateix sostre, el mateix terra i les mateixes parets que recordaries de memòria les taques d’humitat, la pintura que salta o els marcs corcats de les finestres barrades. El temps t’ha anat robant somnis, t’ha pres cada desig i t’ha conduït per camins que hauries detestat seguir. Cremaries el passat i seria un incendi llarg i violent, espurnes de foc i explosions hollywoodianes. Però en canvi, el que es crema és el present, i amb ell un futur que abans era incert i ara voldries que no fos.

Un arbre centenari que s’esberla i cau. Els espetecs de les branques trencant les dels seus germans, que han compartit terra, aigua i aire durant dècades, potser segles. Un crit que ningú escolta i un cop sec que el frena quan arriba a terra. Estelles pertot, resina que s’escola, guilles que fugen espantades pel greu trò que ha ressonat quilòmetres enllà, en el silenci del profund bosc.

Et mires les mans, que tremolen com fulles seques a ple hivern. No tens fred, tens por. Atemorit t’aixeques, però ni tant sols goses pensar en acostar-te al pany. No tens llàgrimes, ni tens somriures, ja, per ningú. Tens massa anys d’arrugues que s’escampen per tot el teu cos pàl·lid i cada cop més prim. No saps què ha passat, qui t’ha portat allí ni quan temps fa que no fas un mos.

De sobte notes que algú t’acaricia i saltes. El sostre, que sempre ha estat massa baix pel teu gust, et deixarà una bona marca al cap. Estires els braços per desentumir-te i et treus les pesades ulleres que et van regalar quan vas fer-ne vint-i-tants (que podrien ser trenta i escaig si no fos perquè ho negues amb vehemència quan algú t’ho insinua). Unes ulleres, deien, que et durien a móns que encara no havies conegut. I tu vas decidir crear el teu.

Realitat virtual, n’hi deien. I tu estaves allà, sol i acompanyat alhora, amb les ulleres. I algú que, sense deixar d’acariciar-te, et demanava si t’havies fet mal, amb mig somriure sorneguer, mentre els teus ulls encara s’adaptaven a la il·luminació d’allò que semblava, de vegades, menys real que aquell món que t’havies dissenyat per perdre-hi el temps, a imatge i semblança del teu malson recurrent.

Anuncis