Mentre veia venir aquell vehicle autònom de cara sense intenció de frenar, el seu primer instint no va ser moure’s: va mirar fixament als ulls de l’home que hi anava assegut. Cabells blancs, força arrugues. Va respirar alleujada i va observar com, quan estaven a molt pocs metres, el cotxe modificava bruscament la seva trajectòria fins anar a encastar-se en una paret. Per algun motiu – una sèrie de robots ho determinarien-, els frens havien deixat de funcionar i l’autòmata havia hagut de prendre aquella decisió que durant anys els habitants de la Terra del segle XXI abans de la Gran Fugida van estar meditant: què ha de fer un vehicle autònom si es troba en una situació on no pot evitar que hi hagi algun dany personal?

Ara, en un exoplaneta llunyà, la Maria començava a prendre consciència del què havia passat: per sort, era més jove que aquell senyor, i segurament l’home no tenia cap càrrec important a l’empresa que fabricava els vehicles. No li calia trucar a ningú: el mateix vehicle havia avisat al servei d’Emergències, i semblava que l’ocupant -que més endavant descobriria que es deia Jordi, però no en aquesta història- es salvaria. La Maria no podia imaginar-se un món diferent d’aquell en què li havia tocat viure. Ni tant sols era capaç de posar-se al lloc d’un d’aquells antics “conductors” que de ben segur haurien seguit recte, atropellant-la a ella i encastant-se igualment més endavant. No hi havia res més llest que una ment humana, ni res més eficient que l’habilitat que havien assolit aquests robots electromecànics, capaços d’avaluar totes les possibilitats, escollir la menys perillosa i acabar salvant tot el què es pogués.

Altres vegades, recordava la Maria, les coses havien acabat pitjor. Però sempre era el millor que podria haver passat en el moment en què va passar. Si tothom revisés els seus vehicles en centres oficials -i caríssims- i sempre que tocava -un cop al mes-, aquests accidents no s’haurien d’evitar. Però passarien decennis fins que es resolgués el debat de si un vehicle podia deixar de funcionar en cas de no passar totes les revisions, mentre els enginyers intentaven detectar l’indetectable per poder-se anticipar a les fallades de qualsevol dels sistemes dels cotxes autònoms.

L’únic que no sabia la Maria era que els qui fabricaven aquests vehicles eren els mateixos que els venien als governs de tota la galàxia i que, a la vegada, cobraven preus astronòmics per unes revisions que no totes les regions podien pagar, sobretot aquelles que es trobaven sota la influència de forats negres propers i que havien d’emprar la major part dels seus pressupostos en plans de fugida. I això passava cada cop més sovint.

Un metge amb tres robots d’assistència mèdica, dos de salvament i una grua portàtil van poder enretirar el vehicle i treure’n l’ocupant, que recuperà aviat la consciència. Se’l van endur a un hospital, on hi passaria unes tres setmanes, segons els robots d’assistència, i després d’un parell d’intervencions a la cama esquerra podria tornar a caminar com sempre, però amb revisions mensuals de les peces que li col·locarien per assegurar-li un moviment “natural” de les articulacions.

I la Maria va continuar caminant, alterada però més tranquil·la. Va agafar el terminal de connexió portàtil que duia a la butxaca, li va dir “Hola Siri”, i va continuar caçant Pokémons.

Anuncis