En Miquel obre els ulls quan comença a escoltar la sintonia de l’alarma, com cada matí. Feia uns segons que havia començat a sonar mentre augmentava a poc a poc el volum i s’encenien gradualment les bombetes de l’habitació. Un “bon dia” fregant-se els ulls per treure’s les lleganyes va activar aquell sistema tant complex i intel·ligent que de vegades feia una mica de respecte, però mai por. Havia decidit que li diria “Rob”, de robot, i que li deixaria la veu més metàl·lica i menys humana possible, per evitar casos com el d’aquell home que s’havia enamorat del seu assistent electrònic personal després de dir-li “Linda”, posar-li veu de noia jove i omplir la casa de pintures on intentava representar-la com una atractiva figura femenina.

“El cafè, com cada dia?”. En Miquel va respondre-li que si, que gràcies. Sempre deia coses com “gràcies” o “sisplau”, perquè encara que fos amb una màquina no volia perdre les formes de cortesia, no fos cas que s’hi acostumés i parlés amb la resta de persones com si fossin robots que esperaven ordres. Mentre es rentava la cara, Rob ja havia posat en marxa una pantalla al menjador on s’hi veia l’agenda del dia i hi havia preparat una selecció musical que en Miquel podria anar escoltant durant el dia. Era una tria molt ben calculada: segons l’hora, el temps previst i les reunions que tenia -i l’estat d’ànim amb el que havia sortir de reunions anteriors semblants-, Rob havia escollit les cançons que els seus algoritmes creien que ajudarien que en Miquel no s’atabalés i somrigués el màxim de temps possible.

La roba li va sortir preparada d’una màquina que l’havia planxat una estona abans. Al receptacle també hi havia el paraigües plegable, perquè segons el servei d’informació meteorològica hi havia més d’un 55% de probabilitats que plogués de 3 a 5 de la tarda. Mentre es cordava les sabates, en Miquel es preguntava com era que en un àmbit com el de les sabates s’hagués avançat tant incloent processadors capaços de comptar els passos i calcular si la pressió amb la que trepitjava era la correcta, i en canvi encara s’hagués de cordar. “El velcro, en el seu moment, no semblava una idea tant dolenta, si s’hagués millorat; al cap i a la fi…”. La veu metàl·lica va recordar-li que havia de sortir: Rob l’havia vist despistat i ja havia processat aquest comportament en altres ocasions, adonant-se -o computant- que llavors en Miquel perdia la noció del temps.

Va tancar la porta mentre encara s’estava posant el rellotge intel·ligent. Era una manera d’anar amb Rob a passejar, pensava divertit. Duia la seva casa i, de fet, el seu univers, al canell de la mà, perquè no li feien gràcia els xips que s’injectaven a la pell. Havia llegit molts articles de seguretat informàtica i l’últim que volia era tenir dins el cos un aparell del que ja se’n coneixien una vintena de vulnerabilitats i, a més, no era fàcil d’actualitzar, ja que s’havia d’extreure primer per connectar-lo a un ordinador.

I mentre caminava cap a la feina s’imaginava com n’era de curiosa l’evolució tecnològica. Una intel·ligència virtual el coneixia millor que el que es podia conèixer ell, se li avançava sempre que podia cometre un error i l’ajudava en pràcticament qualsevol tasca. Potser si, que de la conjunció entre realitat virtual, domòtica i aparells intel·ligents, n’havien sortit uns humans biònics.

Anuncis