Vivim ocupats i preocupats en desenes, centenars o milers de petits problemes del dia a dia. De tant en tant, mirem al cel i ens adonem, observant una mica, que no som res més que pols en un univers tant gran que no l’hem pogut ni tant sols delimitar, encara, i llavors comencem a ser conscients que aquells problemes que ens astoren no deixen de ser minúscules casualitats provocades per efectes que encara ens són desconeguts. I quan coneixem la tragèdia propera, la que ens transforma i ens marca profundament, encara ens adonem més que qualsevol problema és relatiu. Tot gira, fins que s’atura, i la nostra intervenció és anecdòtica, fins en els temes més irrellevants.

És el petit alliberament de la tristesa i la rendició. És quan el món ens ensenya que no hi ha res, allà al darrere, que no és qüestió de màgia, que som pols còsmica de la que cap ens superior es preocupa; i que hauríem d’aprendre a viure amb la lleugeresa del qui se sap prescindible. Les responsabilitats no s’haurien de tractar més que com a reptes i les derrotes haurien de ser positives perquè ens ensenyen. No hauríem de valorar quantitativament les persones i les coses, sinó qualitativament. I, sobretot, ens hauríem de creure ben poc la paraula “demà”, perquè és tant incerta que potser avui existeix, però demà ja no.

És qüestió, suposo, d’actualitzar el “Carpe Diem” que ens imaginàvem sent adolescents, de madurar-lo. Potser hauríem d’aprendre a escollir millor i a valorar el temps i el seu pas, que tant pot ser ràpid com alentir-se fins a la desesperació, però que mai s’atura fins que no deixem de ser-ne part. Potser hem d’aconseguir saber si treballem com a espècie per algun objectiu concret que ens obligui racionalment a fer-lo passar per sobre de cadascun de nosaltres com a individu, o si estem fent el préssec i ens hauríem de preocupar més de viure el què volem, perquè mai sabem quan deixarem de tenir-ne l’oportunitat.

Potser l’únic secret es troba en el cervell, i per això no l’aconseguim comprendre del tot. De les reaccions de cadascú, de la seva debilitat o fortalesa, de la seva voluntat i del temps que pugui tardar en aixecar-se, potser mai aconseguirem treure’n cap conclusió. Tots som tant diferents, tots creiem que el consol es troba en extrems tant allunyats, que esfereeix creure que ens haguem pogut entendre durant segles i mil·lenis. Potser el què hem de fer és deixar-nos portar, perquè qui és realment intel·ligent no som nosaltres com a éssers, sinó el conjunt d’òrgans que després de milions d’anys d’evolució van inventar-se la raó i la fe.

O potser hem de mirar de pensar en positiu, per molt que costi. Aixecar-nos i tirar endavant. I sobretot no oblidar mai res. Ni el què ha estat bo ni el què voldríem oblidar. Perquè som el què sabem i el què recordem. I aquells a qui recordem són, quan se’n van, la suma dels nostres records i de tot el què vàrem aprendre d’ells.

Advertisements